Racons

L´home del temps no l´ha encertat del tot avui. Es veu que havia de ploure tot el dia, però voltant el migdia, el sol va clarejant alguns racons. En vagabundejo alguns : la paret de pedra, la porta, la finestra; les flors rere les reixes, una mica empresonades...a la Rue de la Vigne hi manca alguna cosa, i tracto de fer-ho possible. El que aconsegueixo és inventar una veu, una rialla, una breu protesta afectuosa...però pels voltants no hi ha una ànima, tret de les del cementiri, sempre mirant a llevant, rera l´absis de l´església, romànica, de bonic campanar amb forma de cadireta.

Els arbres són nus, alguns espectacularment nus, ben bé com si no ho sabessin, com si la frondositat de les seves fines branques, més nues encara, es valguessin per si soles per voltar d´una pudorositat la seva figura assaltada i vençuda pels vents dels tàrtars. Hi ha algun niu buit també, niu buit de qualsevol remor de vida, colgat per allí dalt esperant com esperen les gemmes dels nous brots aturats pel qui mana els seus silencis. Perquè no hi ha pràcticament sorolls, els meus moviments tant sols em demostren que sóc viu.

El sol hi ha díes que surt quan no toca, obrint clarianes vestides d´humitat entre nuvolades que viatgen tranquil.les. De clarianes, també n´hi ha dins meu, quan l´home del temps s´equivoca. Mentre enfoco una creu, unes flors i un arbre de fons, sona el migdia des de la cadireta. I entre campanada i campanada m´allunyo vestit també de silencis, preuant l´or del sol sobre aquesta terra.