A
l´avinguda, els plataners encara són força plens de fulles. Fulles
seques, totes elles, d´un color ocre tancat de fa ja unes setmanes.
Fulles agafades a les branques com relíquies penjades sobre la
figura d´un sant. És estrany, perquè al poble aquests mateixos
arbres són ben pelats de fa díes. A ciutat, el ritme de la natura
és més lent que als pobles, i m´agrada pensar que és per
compensar el tràfec dels afers dels homes, sempre accelerat sota les bombolles on viuen. Aquests arbres són com l´invitat que
arriba de vacances i es troba sol en un dia qualsevol de Gener, com
el d´avui. Si, els arbres semblen els hostes, però en realitat no
ho han estat mai. Sota l´asfalt sempre hi ha a punt un arbre per
créixer.
No
és que hi siguin totes, les fulles. Les que queden són les més
petites, i n´hi ha les suficients per veure l´arbre prou ple per
pensar que aquestes fulles, que es van quedar a mig fer...però el
pensament es queda aquí, perquè si he aixecat el cap ha estat
perquè les fulles van caient. El matí és plujós i el vent va a
batzegades sense ser intens, però si el suficient perquè aquest
primer i darrer ball es pogui seguir, no només seguint la vista a
una sola fulla caient sense més història sobre els parterres o a
les voreres de l´avinguda, sinó en tot el seu conjunt. La solitud d´una fulla caient és sovint inapreciable, fins que n´hi ha moltes damunt al terra. Aquestes, en canvi, han decidit de caure juntes. De formes nítides, d´ estrella a mig fer, escapçades per
una tija petita i forta. Livianes, volegen, com avions de paper. És
estrany, penso. Com si aquella tardor fos aquesta, al mig de la
ciutat. El record d´aquesta mena de fulles és molt clar i
elegant, d´elegància de ballarins. La davallada és alegre, en contra de tots els tòpics que
es poguin a arribar a pensar. I això que aquestes, les darerres
fulles inacabades, no han vist tot el que havien de veure. Però això
no té importància, veient aquest darrer ball.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada