Fluor

No se n´adonà fins al cap d´una estona, quan ella es va aturar un moment. Li havia fet girar la cara per poder accedir amb més facilitat dins la seva boca, i al fer-ho, la seva galta havia quedat encoixinada sobre el seu pit esquerre. Llavors va ser quan va notar aquella tebior estranya, dolçament flonja, que al principi no va saber identificar atent com estava als moviments de les seves mans, a la llum del focus inclinat sobre la seva cara i és clar, al pas sempre desagradable de la fresa de la turbina retirant la tosca de l´esmalt de les seves dents.

-Obre una mica més...- li digué ella . Probablement aquesta frase en concret era la que més havien de repetir tots els odontòlegs del món, o els seus ajudants, com era el cas. En Ton feia temps que no es sotmetia a una neteja, i ja no recordava la Sara. Es pensava que seria en Carles qui li faria, però no. La Sara el saludà encaixant-li la mà amb suavitat, li preguntà com anava la càries que li havien arreglat la setmana passada –havia fet els deures – i si volia passar que avui li faria ella la neteja. En Carles estava fent la consulta setmanal a la clinica de l´assegurança, on ara hi treballava també. La crisi, va pensar en Ton, afectava tothom. Als darrers dos anys havia rebut sengles cartes recomanant-li fer-se una revisió. No ho va fer, i d´aqui la càries, per sort petita, que li van arreglar feia una setmana.

-Una mica més – insistí amb veu suau – A en Ton l´instint sempre li deia que no ho fes, i el primer reflex davant la visió de l´eina era de tancar la seva boca a cal i canto. Però ara a la seva veu s´hi va unir la d´aquella sensació protectora del seu pit, i obeí com un nen petit mentre el motoret tornava a engegar-se. Ell mirava de distreure´s, i girava els ulls per mirar-li la cara. Normalment no tancava mai els ulls malgrat fos un acte reflex també ; potser ho feia per demostrar-se a si mateix i al metge una certa valentia, tot i que descobrí aviat que sovint li demanaven que els tanqués. El cas és que si podia no ho feia, perquè mirar el rostre de qui li estava remenant la boca, ni que fos de cua d´ull, li donava un cert domini de la situació tot i saber que estava completament – i mai millor dit – a les seves mans. De totes formes s´hi sentia bé, per primer cop a la vida, en aquella consulta. L´habitació no havia canviat gaire de quan hi va anar per primer cop ja feia una vintena d´anys. Llavors, la consulta la regentava el vell Dr. Blanch, un home menut i afable amb pinta de pastor protestant d´alguna parròquia rural perduda enmig dels Alps suïssos. Hi ha persones que les veus d´una manera per primera vegada i sempre més les associes amb una imatge concreta. Aquell dia el Dr. Blanch li havia arrencat sense miraments un queixal corcat. Recordava perfectament la força de les tenalles tibant-lo,la pressió del cap sobre la llitera mentre l´homenet maldava per treu-re´l, i com finalment havia sortit. També recordava el pensament de com s´ho havia de fer la gent quan l´anestèsia no era possible, recordava aquella manca de dolor com qui veu una pel.lícula de cine mut on sortien de repent els textos del que deien els actors, on la manca de veu era com la manca de dolor, però on la força permetia d´intuir-lo.I encara recordava també de com havia quedat sorprès per la llargada de la peça, així com del buit que hi quedà, i amb el qual es va haver d´acostumar a conviure fins a oblidar-se´n, fins que els queixals dels costats ocuparen el seu lloc.

S´enrecordava d´allò, quan era en aquella habitació. D´aquella pèrdua. Les pèrdues eren així. Sempre fa falta algú per superar certs moments, algú que faci de queixal. Es va quedar pensant en aquestes coses mentre ella anava fent, sense presses. De tota manera l´escalfor incipient de la galta sobre el seu pit no durà massa, doncs al cap d´una estona canviaren de postura. Els ulls d´ella no sortien de la seva boca oberta, els seus ulls romanien concentrats i impassibles. El canell, ferm.En acabar, glopejà una bona estona i escopí. L´aigua tenia restes de sang, malgrat no sentir-ne ell el gust. Es passà la llengua per sobre les dents, i notà la nova aspror, el seguit de la línea de dents estranyament nues, com l´arbre al que acaben de podar.

-Et respatlles massa fort les dents, tens la primera capa d´esmalt molt prima – fou el que digué ella un cop es tragué la màscara de roba que li tapava nas i boca. En Ton es fixà en el seu rostre, confirmant que tenia els ulls bonics a més d´ uns llavis ben formats. L´uniforme verd, de pantalons i camisa folgats, no permetia endevinar gaires coses més. Ell es tocà la galta, mentre la Sara li anava traient el pitet que li protegia la camisa en un àgil moviment.

-Sempre ho faig, si, ¿ d´aquesta manera surten millor les restes de menjar, no ? -

-Probablement, però també convé canviar-se el raspall de tant en tant- respongué la Sara tot somrient. Ell també ho feu, semblava que hagués vist el seu raspall amb totes les cedres corbades pels costats. - ¿ I la pasta que fas servir, quina és ? -

-La C.- respongué mentre baixava de l´artefacte on estava mig estirat.

-¿I de quin tipus ? ¿La de l´anunci ?- afegí traient-se un guà amb un estil força peculiar.

-No sé, normalment la que trobo al súper, “blanqueadora”, em penso que és la que tinc ara. No m´hi fixo massa, la veritat. I menys en els anuncis-

-Doncs mira, et donaré uns quants tubs de mostra que tinc d´una que porta molt de fluor, que és el que necessites per mantenir almenys el que et queda d´esmalt. Si t´agrada, vas a la farmàcia que la trobaràs -

-Ah, val,  ja la provaré. Si me´ls dónes...-

-Anem, doncs-

Ella li donà quatre o cinc tubets. Després s´assegué rera el mostrador i apuntà alguna cosa en una fitxa per tot seguit cobrar-li la visita. En Ton es quedà observant els seus moviments, mentre sentia una recança que l´espantava, i que feia temps que no sentia. Sense proposar-s´ho, aquell matí la Sara l´havia enganxat amb la guàrdia baixa. Després d´això, a ella tant sols li restava acompanyar-lo a la porta.

-Recorda, Ton, fluor-

-¿Eh ?-

-Fluor, per les dents – digué ella aixecant l´índex i mostrant-li les dents serrades, fent un gest com d´estar respatllant-se de dents. Restaven un davant de l´altre, amb la porta de la consulta oberta. Ell feu un somriure vague, mentre se la mirava i li oferia la mà.

-Si, si , ho recordaré. Gràcies per tot -

-A tú -

En Ton davallà per les escales fins arribar al al primer replà, on va sentir com la porta es tancava. Alçà el cap amunt, i després a la seva esquena, notant una certa foscor envaint-li l´ànima. Com un buit d´ànima, com aquell buit que va deixar el queixal de feia vint anys.

***

-Clínica Basté, li parla la Sara, ¿mani´m ?-

-Ah, si, bon dia Sara. Aqui en Ton Fornells. No sé si te´n recordaràs, fa uns díes vaig venir per fer una neteja i...-

-I és clar que me´n recordo, Ton. -

-Ah, bé, si...doncs mira, és sobre la càries que em vau arreglar, que em torna a fer mal, sobretot al prendre alguna cosa massa freda.-

-Vaja, doncs ens ho haurem de tornar a mirar tot i que...- Es fa un breu silenci a la linea.

-¿Si?-

-Disculpa, és que estava pensant que potser al fer la neteja, mirava de recordar si no m´hi vaig entretindre massa- La Sara sap que si, que s ´hi va entretenir massa. El seu rostre sobre el seu pit, aquell acte involuntari que perllongà més del compte, voluntàriament. Sap com li va agradar la mescla de tranquil.litat i pors momentànies d´aquells ulls mirant-se-la, confiant en ella ; poc sovint s´havia sentit tant segura fent una feina. La inseguretat d´ell responent-li les seves preguntes sobre pastes dentífiques que mai feia a ningú,mentre es treia els guants lentament. De fet tampoc donava mai a ningú els pocs tubets de mostra que els fabricants els enviaven a la consulta. I menys els que porten massa fluor, poc recomanables immediatament després de fer una neteja.

-No dona, segur que no. La neteja va ser impecable, o almenys a mi m´ho va semblar. Més aviat potser, ara que ho dius, va ser el fluor. M´ho vas remarcar...-

-¿El fluor ?- diu ella.- Clar ! - afirma, amb un to alleujat- El fluor , la pasta nova. És forta, saps, aquesta pasta. Potser te´n convindria un altre...-

-Aquesta que em vas donar semblava bona, almenys pel que deia el prospecte-

-Si, però després d´això de la càries... tot i que jo m´esperaria uns díes. Mira, farem una cosa: si et segueix picant el queixal d´aqui una setmana, em truques un altre cop.-

-¿I?-

-Doncs te´n preparo una altre de més suau, crec que tenia uns tubs aqui. Els passes a recollir i a veure què tal.-

-Val, doncs si em segueix fent mal, et truco, Sara-

-Adéu, Ton-

-D´això, si... adéu.

Amb el telèfon encara a la mà, en Ton es toca la galta. S´hi nota alguna cosa, però no encerta a endevinar-ho. Deu ser mal de queixal. Si, segur que és això. Segur que si.