No se n´adonà fins al cap d´una estona, quan ella es va aturar un moment. Li havia fet girar la cara per poder accedir amb més facilitat dins la seva boca, i al fer-ho, la seva galta havia quedat encoixinada sobre el seu pit esquerre. Llavors va ser quan va notar aquella tebior estranya, dolçament flonja, que al principi no va saber identificar atent com estava als moviments de les seves mans, a la llum del focus inclinat sobre la seva cara i és clar, al pas sempre desagradable de la fresa de la turbina retirant la tosca de l´esmalt de les seves dents.
-Obre una mica més...- li digué ella . Probablement aquesta frase en concret era la que més havien de repetir tots els odontòlegs del món, o els seus ajudants, com era el cas. En Ton feia temps que no es sotmetia a una neteja, i ja no recordava la Sara. Es pensava que seria en Carles qui li faria, però no. La Sara el saludà encaixant-li la mà amb suavitat, li preguntà com anava la càries que li havien arreglat la setmana passada –havia fet els deures – i si volia passar que avui li faria ella la neteja. En Carles estava fent la consulta setmanal a la clinica de l´assegurança, on ara hi treballava també. La crisi, va pensar en Ton, afectava tothom. Als darrers dos anys havia rebut sengles cartes recomanant-li fer-se una revisió. No ho va fer, i d´aqui la càries, per sort petita, que li van arreglar feia una setmana.
-Una mica més – insistí amb veu suau – A en Ton l´instint sempre li deia que no ho fes, i el primer reflex davant la visió de l´eina era de tancar la seva boca a cal i canto. Però ara a la seva veu s´hi va unir la d´aquella sensació protectora del seu pit, i obeí com un nen petit mentre el motoret tornava a engegar-se. Ell mirava de distreure´s, i girava els ulls per mirar-li la cara. Normalment no tancava mai els ulls malgrat fos un acte reflex també ; potser ho feia per demostrar-se a si mateix i al metge una certa valentia, tot i que descobrí aviat que sovint li demanaven que els tanqués. El cas és que si podia no ho feia, perquè mirar el rostre de qui li estava remenant la boca, ni que fos de cua d´ull, li donava un cert domini de la situació tot i saber que estava completament – i mai millor dit – a les seves mans. De totes formes s´hi sentia bé, per primer cop a la vida, en aquella consulta. L´habitació no havia canviat gaire de quan hi va anar per primer cop ja feia una vintena d´anys. Llavors, la consulta la regentava el vell Dr. Blanch, un home menut i afable amb pinta de pastor protestant d´alguna parròquia rural perduda enmig dels Alps suïssos. Hi ha persones que les veus d´una manera per primera vegada i sempre més les associes amb una imatge concreta. Aquell dia el Dr. Blanch li havia arrencat sense miraments un queixal corcat. Recordava perfectament la força de les tenalles tibant-lo,la pressió del cap sobre la llitera mentre l´homenet maldava per treu-re´l, i com finalment havia sortit. També recordava el pensament de com s´ho havia de fer la gent quan l´anestèsia no era possible, recordava aquella manca de dolor com qui veu una pel.lícula de cine mut on sortien de repent els textos del que deien els actors, on la manca de veu era com la manca de dolor, però on la força permetia d´intuir-lo.I
encara recordava també de com havia quedat sorprès per la
llargada de la peça, així com del buit que hi quedà, i amb el qual
es va haver d´acostumar a conviure fins a oblidar-se´n, fins que
els queixals dels costats ocuparen el seu lloc.
S´enrecordava
d´allò, quan era en aquella habitació. D´aquella pèrdua. Les
pèrdues eren així. Sempre fa falta algú per superar certs moments,
algú que faci de queixal. Es va quedar pensant en aquestes coses
mentre ella anava fent, sense presses. De tota manera l´escalfor
incipient de la galta sobre el seu pit no durà massa, doncs al cap
d´una estona canviaren de postura. Els ulls d´ella no sortien de la
seva boca oberta, els seus ulls romanien concentrats i impassibles.
El canell, ferm.En acabar,
glopejà una bona estona i escopí. L´aigua tenia restes de sang,
malgrat no sentir-ne ell el gust. Es passà la llengua per sobre les
dents, i notà la nova aspror, el seguit de la línea de dents
estranyament nues, com l´arbre al que acaben de podar.
-Et
respatlles massa fort les dents, tens la primera capa d´esmalt molt
prima – fou el que digué ella un cop es tragué la màscara de
roba que li tapava nas i boca. En Ton es fixà en el seu rostre,
confirmant que tenia els ulls bonics a més d´ uns llavis ben
formats. L´uniforme verd, de pantalons i camisa folgats, no
permetia endevinar gaires coses més. Ell es tocà la galta, mentre
la Sara li anava traient el pitet que li protegia la camisa en un
àgil moviment.
-Sempre ho
faig, si, ¿ d´aquesta manera surten millor les restes de menjar, no
? -
-Probablement,
però també convé canviar-se el raspall de tant en tant- respongué
la Sara tot somrient. Ell també ho feu, semblava que hagués vist el
seu raspall amb totes les cedres corbades pels costats. - ¿ I la
pasta que fas servir, quina és ? -
-La
C.- respongué mentre baixava de l´artefacte on estava mig estirat.
-¿I de quin
tipus ? ¿La de l´anunci ?- afegí traient-se un guà amb un estil força peculiar.
-No sé, normalment la
que trobo al súper, “blanqueadora”, em penso que és la
que tinc ara. No m´hi fixo massa, la veritat. I menys en els anuncis-
-Doncs mira,
et donaré uns quants tubs de mostra que tinc d´una que porta molt
de fluor, que és el que necessites per mantenir almenys el que et
queda d´esmalt. Si t´agrada, vas a la farmàcia que la trobaràs -
-Ah, val, ja la provaré. Si me´ls dónes...-
-Anem,
doncs-
Ella li donà
quatre o cinc tubets. Després s´assegué rera el mostrador i apuntà
alguna cosa en una fitxa per tot seguit cobrar-li la visita. En Ton
es quedà observant els seus moviments, mentre sentia una recança
que l´espantava, i que feia temps que no sentia. Sense
proposar-s´ho, aquell matí la Sara l´havia enganxat amb la guàrdia
baixa. Després d´això, a ella tant sols li restava acompanyar-lo a
la porta.
-Recorda,
Ton, fluor-
-¿Eh ?-
-Fluor, per
les dents – digué ella aixecant l´índex i mostrant-li les dents
serrades, fent un gest com d´estar respatllant-se de dents. Restaven
un davant de l´altre, amb la porta de la consulta oberta. Ell feu un
somriure vague, mentre se la mirava i li oferia la mà.
-Si, si , ho recordaré. Gràcies per tot -
-A tú -
En Ton
davallà per les escales fins arribar al al primer replà, on va
sentir com la porta es tancava. Alçà el cap amunt, i després a la
seva esquena, notant una certa foscor envaint-li l´ànima. Com un
buit d´ànima, com aquell buit que va deixar el queixal de feia vint
anys.
***
-Clínica
Basté, li parla la Sara, ¿mani´m ?-
-Ah, si, bon
dia Sara. Aqui en Ton Fornells. No sé si te´n recordaràs, fa uns
díes vaig venir per fer una neteja i...-
-I és clar
que me´n recordo, Ton. -
-Ah, bé,
si...doncs mira, és sobre la càries que em vau arreglar, que em
torna a fer mal, sobretot al prendre alguna cosa massa freda.-
-Vaja, doncs
ens ho haurem de tornar a mirar tot i que...- Es fa un breu silenci a
la linea.
-¿Si?-
-Disculpa,
és que estava pensant que potser al fer la neteja, mirava de
recordar si no m´hi vaig entretindre massa- La Sara sap que si, que
s ´hi va entretenir massa. El seu rostre sobre el seu pit, aquell
acte involuntari que perllongà més del compte, voluntàriament. Sap
com li va agradar la mescla de tranquil.litat i pors momentànies d´aquells ulls mirant-se-la,
confiant en ella ; poc sovint s´havia sentit tant segura fent una
feina. La inseguretat d´ell responent-li les seves preguntes sobre
pastes dentífiques que mai feia a ningú,mentre es treia els guants
lentament. De fet tampoc donava mai a ningú els pocs tubets de
mostra que els fabricants els enviaven a la consulta. I menys els que
porten massa fluor, poc recomanables immediatament després de fer
una neteja.
-No dona,
segur que no. La neteja va ser impecable, o almenys a mi m´ho va
semblar. Més aviat potser, ara que ho dius, va ser el fluor. M´ho
vas remarcar...-
-¿El fluor
?- diu ella.- Clar ! - afirma, amb un to alleujat- El fluor , la
pasta nova. És forta, saps, aquesta pasta. Potser te´n convindria
un altre...-
-Aquesta que
em vas donar semblava bona, almenys pel que deia el prospecte-
-Si, però
després d´això de la càries... tot i que jo m´esperaria uns
díes. Mira, farem una cosa: si et segueix picant el queixal d´aqui
una setmana, em truques un altre cop.-
-¿I?-
-Doncs te´n
preparo una altre de més suau, crec que tenia uns tubs aqui. Els
passes a recollir i a veure què tal.-
-Val, doncs
si em segueix fent mal, et truco, Sara-
-Adéu, Ton-
-D´això,
si... adéu.
Amb el
telèfon encara a la mà, en Ton es toca la galta. S´hi nota alguna
cosa, però no encerta a endevinar-ho. Deu ser mal de queixal. Si,
segur que és això. Segur que si.
5 comentaris:
Comptant els queixals del seny i descomptant si n' hi han tret algun, en Ton por fer com a mínim trenta dues visites més al dentista. Súma-li les higienes, algun "empaste", algun doloret recurrent i les ganes que hi posi...pot passar-se mitja vida amb el pitet posat.
M' has recordat que a mi ja em toca altra vegada demanar hora.
Bon diumenge!
El problema és que llavors en Ton només treballaria per pagar-se el dentista.
Millor tenir-lo a casa !
Igualment ( el que queda del dia, almenys )
:) Les ganes de tornar al pit..ui, vull dir el dentista.
Hi ha una teoria que diu que el fluor és prou dolent, no sé, però...
Doncs diria que el fluor precisament és el que tenen totes les pastes de les dents.
L´home té un bon dilema, si vol tornar-hi, al dentista.
Sigues ben retornada. Espero que hagis descansat bé.
Ja ho sé, que és el que tenen totes les pastes de dents, però de veritat que hi ha una teoria. Cerca-ho i veuràs...clar que dir es poden dir moltes coses.
Ara descanso...:)
Publica un comentari a l'entrada