Orenetes i falciots

 

El dia de Sant Joan, a la vesprada, vam trobar una cria de falciot a la plaça de l’església del poble. Es veia ja gran tot i no poder volar. Més tard vaig aprendre que el falciot, si cau a terra, no pot aixecar el vol per la senzilla raó de que no en sap. La M. m’ensenya un vídeo on un xicot explica com retornar-lo al seu medi natural, l’aire. Explica el xicot – un jove amic de la  família lluint barba protestant, tipus capità Ahab – la natura volàtil dels falciots : es passen la vida volant i només s’aturen per fer el niu i criar. Mai aterren i si pel que sigui, ho fan, llavors no saben enlairar-se. Cal, en aquests casos, agafar l’ocell i llençar-lo des d’un punt elevat – un balcó, una terrassa – i d’aquesta manera ell ja sap el què ha de fer. La M. ho va provar des de la terrassa de casa seva i ens va enviar un vídeo on l’ocell acaba altre cop a terra. Consultat l’expert, els hi diu que el millor a fer és donar-lo als forestals per veure si ells poden fer-hi més. L’ocell deu estar dèbil. Dit i fet, ara ja el tenen ells i no sabrem ja si tornarà o no a volar. El falciot, doncs, desapareix igual de ràpid que va aparèixer a les nostres vides una diada de Sant Joan, després de sortir de missa tot recordant la memòria del pare. El pare, l’esperit del qual va volar també alliberat per les mans de la mort, com si fos un falciot i la mort no fos la mort, negre i buida. La mort com unes mans sense dalla, ocupades per fer volar l’ànima cap al seu medi, quan aquesta encara no sap volar. Ha de ser una cosa així, morir-se.

En el fons, som orenetes. Això ho penso cap al tard, quan el sol va ponent-se amb la lentitud com d’estiu dels d’abans, allargassant-se sense acabar d’acabar-se mai. Sec a la meva cadira de vímet, després de regar l’hort. Aquí sempre m’hi estic més temps del compte. Les orenetes – aquestes sí, més petites i de llom blanc – practiquen el seu art tot enrasant el camí de la riera amb giragonses sobtades, accelerant, voltant unes i deixant-se anar les altres en picats fets de corbes pensades sempre com un joc d’acrobàcies properes a l' exhibició, com ho és el cant solitari de les caderneres els vespres de primavera. Mostrar-se, fer que l'altre et miri. Toujours, l'amour. En aquesta darrera hora – la blue hour anglesa – l’oreneta sembla apropar-se més a la terra, com qui olora un cos estrany però alhora atraient ; volen ara damunt les canyes de les tomaqueres; damunt la vinya, l’olivera i la figuera ; damunt les flors de futures mores i la blavor de l’espígol, on les abelles cullen el nèctar de la milflors ;   volen damunt la tija del fonoll, estirant-se cap on son elles, cap al seu pacífic – i el meu també, fent d’aquest nostre una mena de privilegi -vol de tarda, semblant a un bany dins un mar tranquil d’estiu. Les veig passar ben a la vora, gràcils, xiulant alguna, com saludant-me, com volent conèixer un impossible. Qui sap si envejant-me. Les veig i al lluny, en un fals cel de tempesta, un estol qui sap si de falciots, més grossos, inaccessibles, de vol més ràpid i poderós, d’alçada, de fons de pensament avui negat per aquestes orenetes, plàcides, familiars, properes. Juganeres. 

Ahir vaig tornar a Delibes, tot topant-me amb un llibre menor on parla de caça. L’explica com un retorn al paleolític enfront el progrés de la ciutat. La desconnexió de la vida urbana, tan necessària com gens idealitzada. El fred a Castilla, els gossos, les perdius i els perdigons. El parlar sec de la gent de camp, aquesta falta de lirisme i l'empremta de cert laconisme. L’escriptor eixut i profund, trist i ancestral, de poble. Llegint-lo entenc millor això de les orenetes i els falciots, dels seus vols inquiets i aparentment errants, del fet aquest de no voler tocar de peus a terra – llegeixi’s... potes -. Llegir sovint és semblant a volar. Escriure – aquest pergañear una letras que diria Delibes – és una altre cosa. Escriure és com mirar de tornar a volar, quan això ja no és possible.