El noi de cal Planes ( Quedem al Zurich ? )

Del vell cafè Zurich encara se´n recordava bé, el senyor Planes. Amb el seu llarg tendal on l´Anís del Mono lluïa els seus millors temps i sota el qual el permanent so de les taules i cadires movent-se es feia perfectament inaudible ;  al damunt, no se sabia del cert quin cel clarejava o s´enfosquia, pels fums del tabac, les olors dels vestits perfumats, els barrets i les gorres d´ homes i dones entrant i sortint. I aquella grisor de les façanes, sense netejar, i la pal.lidesa dels rostres més pobres, passant de llarg. 

El blanc de l´ample i llarg davantal lligat a l´alçada del melic, la mà airosa carregant la safata plana dominava l ´escena ; o així li semblava al noi de cal Planes,  una mica milhomes - com reconeix ara amb veu fluixa i esquerdada, assegut enmig d´aquesta torre de Babel amb uns ulls perduts en direcció a la Barceloneta-, els cabells enclenxinats a lo Clark Gable, el bigotet acabat de sortir i és clar, l´elevada estatura que se li requeria a l´anunci enganxat als vidres del local, que resava així:

Se necesita meritorio alto. Razón : aqui.

Dominava l´espai, amb aquella safata alçada. La gent se´l mirava, li demanava, li pagava. Les dones li somreien, amb els seus talons alts i el vermell dels seus llavis de diumenge. Els nens alçaven els seus caps com imaginava devien fer al veure Kubala fotografiat als diaris dels quioscs de les Rambles.

-Mestre . Un de sol ! -

-Jefe, carajillo de rom !-

-Que arriba o no això nen?-

-L´orxata per la senyora, a mi lo de sempre, Planes -

-Una pesseta ? Ai Senyor, on anirem a parar !

I així tots els caps de setmana...I ell ballava dins un laberint, cada dia per camins diferents tot serpentejant entre les vides dels altres. I era jove, és clar, molt jove i molt feliç...o potser no tant, però no se´n recordava . 

-Tant se valen els mals records- es recorda de dir sempre.

-Ara és tot molt més net i polit, i no hi ha olors ni grisors. El xivarri és també diferent, però encara conserva alguna cosa.-El senyor Planes somriu al seu nèt, vingut de les Amèriques. I ulla, com només sap fer un cambrer, cap a la vorera, on ha vist com s´apropava la senyora Planes, la seva Paquita, igual ara que feia seixanta anys.

-El temps sempre atrapa alguna cosa i la deixa anar sense presses, perquè els vells com jo encara la poguem veure -¿ T´he explicat mai, Jimmy, com vaig conèixer la teva àvia ?-

I el senyor Planes li comença a explicar altre cop la història del primer cop que veié les cames de la Paquita, dins aquell vestit gens gris i molt blau d´un mes d´Abril de 19...

( aportació a la iniciativa Quedem al Zurich ? )

PROJECTE DE LLIBRE QUEDEM AL ZURICH?

Bases:

- Descripció: projecte (de moment només és una possibilitat) de publicació d'un llibre amb poemes, relats, il·lustracions, fotografies, reflexions, etc., en català, i relacionats amb el Cafè Zurich de Barcelona.

- Qui hi pot participar? blogaires.

- Com es participa? es penja un post amb el títol genèric del projecte i el títol del text/imatge en qüestió i es pengen aquestes "Bases". Es poden presentar tantes peces com es vulgui.

- Fins quan es pot participar? fins al 20 de novembre de 2014.

- Qui selecciona? la selecció anirà a càrrec de l'editor.

- Qui ho coordina? la Sílvia Teulats (Fent Punyetes), la Montse Aloy (Cantireta), la Glòria Bosch (El que em passa pel cap), l'Helena Bonals (En cada vers que has entès) i la Gemma Barberan (Truquem al Gegant del Pi?). Som un grup obert, qui vulgui, s'hi pot afegir.

- Què passa si l'editor decideix publicar el llibre? com que és un llibre col·lectiu i no tenim massa experiència, s'aniran decidint els dubtes que sorgeixin sobre la marxa.

- Què passa si l'editor decideix no publicar el llibre? no passa res, ens ho haurem passat la mar de bé projectant-lo!