Sovint

Als carrers xops les fulles dels plataners s´ha apressat a caure. Fulles d´un color ocre intens que la pluja ha fixat sobre l´asfalt. Les roderes dels cotxes tanquen cercles al seu pas en línies paral.leles i alguns carrers de poble, amb la boira de les set del matí, s´han convertit en camins de tardor , com passa a l´hivern quan alguna nevada sorprèn els mateixos carrers, els mateixos arbres, i les mateixes hores bromoses del matí. S´hauria de dictar un edicte que prohibís recollir aquesta serenor de fulla caiguda durant un cert temps.

L´aire no és prou fred, però la humitat el redimeix en forma de nous capolls, petits i roigs, dels rosers desballestant-se. Les moreres en un parell de dies han esgrogueït un bon grapat de branques. L´herba és molt verda i la lluna, creixent. Ja hi han arbres dormint el somni del bon temps; d´altres, que mai canvien. Els crisantems tots miren doblegats el terra ; els boixacs, al cel que els alimenta, un cel atrafegat per fer neteja, retardat en els seus deures.

Les setmanes es volen acabar, els mesos no perduren. Les hores viscudes van com les roderes dels cotxes aquests dies, dues línies paral.leles al sol que les il.lumina. Som com óssos o formigues, ja no ens deixem veure, ni dir-nos, ni pensar-nos ni estimar-nos. I el nosaltres és per no fer-ho constar, d´aquest jo que regalima, subestimant ànimes més grans que no pas la meva. 

Voldria ser més, sovint, voldria, sovint...

Sovint, sovint, l´home s´oblida

del més secret i del més gran.

Com un infant juga a la vida

i s´embriaga del seu cant.

Però de sobte, no previst,

allò més greu que dintre seu madura,

en el seu cor estranyament fulgura,

com un diamant trist.

Joan Vinyoli ( De vida i de somni )