Un passeig per recordar

Com un tany la campana de l´esglesia del cementiri s´esten per aquesta tarda plàcida de diumenge. A mig camí de tornada, descanso en un banc en un revol d´un altre camí desconegut fins avui, situat al que era l´antiga pedrera de Can Candi. Es tracta d´un camí d´artifici, creat després d´anys de reconquesta del genuí turó de les Roques Blanques, des de sempre en el record com una mossegada blanca al paisatge de la meva infància. El turó s´ha recuperat, omplint de terra tot l´espai drenat per la roca treta durant potser més d´un segle, una tasca aquella igualment duta a terme potser durant deu o quinze anys, una autèntica obra d´enginyeria mediambiental. El resultat és un espai de terrasses per on discorre giravoltant, ampli, aquesta carretereta que mena dalt en un mirador sobre la plana de la vella Egara i les serres de Collserola i el Garraf, amb una mica de mar també a la vista. La vegetació no ha trigat a fer-ne la seva llar; els pins plantats encara no fan ni dos metres, però l´aire s´hi passeja fresc i sec, molt sec,un aire saludable pels pulmons, del que venien a buscar els malalts de tuberculosi ja fa temps, com ho testimonia l´antic Hospital del Tòrax, conegut a la contrada com el sanatori, abandonat en la seva immensitat en un altre record d´infància, i avui reconvertit en un conegut parc audiovisual.

El dia és diàfan, les ciutats es divisen clares, el mar farcit fins l´horitzó d´aquella finitud llunyana com de vida llargament inacabada, contràriament als turons i les carenes, sempre acabades de posar com muntanyes de pessebre. El caminar identifica de primer aquesta terra de color grisenc de fang pantanós, sense pols però sec com una mala cosa. El bosc de solell aguanta encara verds de romanins, la quietud dels pins i algun batec d´ales petites. Les olors es van despertant. Cap a l´obaga trascollo després i tot canvia. L´abrupte baixada a Can Roure és ple d´alzines d´ombrívola presència. Desapareix l´estoïcisme humil per un de saviesa antiga : arribo a la font pel camí de pas que tanca l´antic mas, avui propietat d´adinerats veïns de nova fortuna. Del mas en queda la disposició i la portalada ; dels voltants, el record dels trossos partits pels marges, i el camí a la font. Una petita aquarel.la el guarda encara, dins un quadre de marc de fusta senzill, atrinxerat en una paret blanca.

A la font m´hi assec una estona, dins la petita volta clàssica on jeu encara, on cau l´aigua després de treure´n el tap de suro que la guarda sobre la pica llimada pel seu pas llarg, aquest si, dels anys. La seva honestedat mig abandonada en una raconada on no fa nosa ningú l´ha mantingut inalterable i viva, com les senzilles rajoles del seus seients a banda i banda. Si plovia a l´estiu, s´hi estava bé allí dins. L´aigua alimentava els horts, cuidats pel Mingu, mort fa pocs dies. El darrer pagès del poble : amb les seves espardenyes d´espart i beta negre, camisa clara, la seva faixa i la boina, de fa temps caminava o s´estava dret, alt com era, amb l´ajuda de les seves dues crosses aguantant-li les cames. Ara ja no li faran falta, allí on hagi anat. La seva figura es fondrà lentament, com les vinyes dels seus avantpassats. Com la de la Maria, la masovera , el vaquer Vitrià o l´Antònia, virtuosa de les mongetes del ganxet. Noms recordats dels avis i dels pares, potser d´algun fill també. Els néts en tancaran un darrer cercle, doncs no hi haurà llibres d´història que en parlin de cap d´ells. La terra mai és de ningú.

Al costat la bassa, enreixada i buida. I un rètol guixat, avisant de la seva potabilitat dubtosa. El camí continua, fins arribar al cementiri i a l´església arreglada ; l´hort del rector, davant per davant d´aquella, avui reconvertit a jardí més o menys arreglat. Hi ha cerimònia, hi ha primeres comunions. La serenor dels resos s´escampa per un petit altaveu que dóna a l´exterior. Dues paparoles, potser les darreres, van deixant caure les seves propietats, a punt de desnonament. Els pistils negres llueixen capa vermella, com superherois a punt d´assegurar un futur incert. Tothom és dins ; jo segueixo una mica avall i traspasso el ferro negre de la porta tancada en creu. Baixo les escales com qui baixa un cadafal: són amples i estretes a la vegada, vertiginoses. La part més antiga és un pati tancat, on els nínxols reposen dins parets blanques no gaire més altes que jo mateix, ple de noms coneguts, alguns perpetuant-se, d´altres oblidant-se. El dels avis resta sobre un marbre gris, discret, a la darrera cantonada. Callo i resto dret, fa potser cinc anys que no hi venia. Penso en ells i giro cua. Podria travessar la paret oberta i seguir per la zona nova, però només hi trec el cap. Per aquí els morts són més joves, i d´aquests la memòria en perd la precisió dels quatre records inalterables dels altres : un mat del pastor, una fulla on dibuixar, una mirada burleta i afable, un petó a la galta sorollós, cadires i sons de tertúlies d´estiu.

Torno al camí, per tornar a albirar el mas dels dos primers estius. La Mata petita és un casal gros, però el primer record ve d´un camí de carro en ombra platanera pujant en dolça corba a la porxada d´entrada, oberta de bat a bat. Primeríssima memòria, prima com un fil invisible aguantant estrelles dins un cel de joguina ; percepcions més que records, verges dins un front blanc. Notícia de no saber-ne res, d´aquest tot que a vegades ens aclapara. D´aqui ve la meva consciència d´alguna cosa meravellosa a punt d´estrenar. Avui una tanca d´artifici sembla voler imposar la llei aquesta natural del canvi de les coses, però no és així. La manca del camí n´afina els seus contorns i em fa somriure, descobrint- hi aquella veritat oculta, amagada d´un petit tresor d´on brollen arrels del que sóc ara. Del que més m´agrada d´escriure o de llegir, de viure.

I així estic, estirat ara a mig camí d´aquell món d´on repica una sobtada campana que per variar, no toca a morts. Per allí s´amaguen, al lluny, tots els altres contorns trepitjats en solitud. Miro al davant, a la vista del que és ampli, al camí que baixa on no hi ha pedrera, al mar escolant-se per l´est, a la ciutat creixent, als camps de mostassa plens de beines que no sé si algú recollirà. Quan la campana deixa de tocar, torno a caminar.