Com
un tany la campana de l´esglesia del cementiri s´esten per aquesta
tarda plàcida de diumenge. A mig camí de tornada, descanso en un
banc en un revol d´un altre camí desconegut fins avui, situat al
que era l´antiga pedrera de Can Candi. Es tracta d´un camí
d´artifici, creat després d´anys de reconquesta del genuí turó
de les Roques Blanques, des de sempre en el record com una mossegada
blanca al paisatge de la meva infància. El turó s´ha recuperat,
omplint de terra tot l´espai drenat per la roca treta durant potser
més d´un segle, una tasca aquella igualment duta a terme potser
durant deu o quinze anys, una autèntica obra d´enginyeria
mediambiental. El resultat és un espai de terrasses per on discorre
giravoltant, ampli, aquesta carretereta que mena dalt en un mirador
sobre la plana de la vella Egara i les serres de Collserola i el
Garraf, amb una mica de mar també a la vista. La vegetació no ha
trigat a fer-ne la seva llar; els pins plantats encara no fan ni dos
metres, però l´aire s´hi passeja fresc i sec, molt sec,un aire
saludable pels pulmons, del que venien a buscar els malalts de
tuberculosi ja fa temps, com ho testimonia l´antic Hospital del
Tòrax, conegut a la contrada com el sanatori, abandonat en la seva
immensitat en un altre record d´infància, i avui reconvertit en un
conegut parc audiovisual.
El
dia és diàfan, les ciutats es divisen clares, el mar farcit fins
l´horitzó d´aquella finitud llunyana com de vida llargament
inacabada, contràriament als turons i les carenes, sempre acabades
de posar com muntanyes de pessebre. El caminar identifica de primer
aquesta terra de color grisenc de fang pantanós, sense pols però
sec com una mala cosa. El bosc de solell aguanta encara verds de
romanins, la quietud dels pins i algun batec d´ales petites. Les
olors es van despertant. Cap a l´obaga trascollo després i tot
canvia. L´abrupte baixada a Can Roure és ple d´alzines d´ombrívola
presència. Desapareix l´estoïcisme humil per un de saviesa antiga
: arribo a la font pel camí de pas que tanca l´antic mas, avui
propietat d´adinerats veïns de nova fortuna. Del mas en queda la
disposició i la portalada ; dels voltants, el record dels trossos
partits pels marges, i el camí a la font. Una petita aquarel.la el
guarda encara, dins un quadre de marc de fusta senzill, atrinxerat en una
paret blanca.
A
la font m´hi assec una estona, dins la petita volta clàssica on jeu
encara, on cau l´aigua després de treure´n el tap de suro que la
guarda sobre la pica llimada pel seu pas llarg, aquest si, dels anys.
La seva honestedat mig abandonada en una raconada on no fa nosa ningú
l´ha mantingut inalterable i viva, com les senzilles rajoles del
seus seients a banda i banda. Si plovia a l´estiu, s´hi estava bé
allí dins. L´aigua alimentava els horts, cuidats pel Mingu, mort fa
pocs dies. El darrer pagès del poble : amb les seves espardenyes
d´espart i beta negre, camisa clara, la seva
faixa i la boina, de fa temps caminava o s´estava dret, alt com era,
amb l´ajuda de les seves dues crosses aguantant-li les cames. Ara ja
no li faran falta, allí on hagi anat. La seva figura es fondrà
lentament, com les vinyes dels seus avantpassats. Com la de la Maria,
la masovera , el vaquer Vitrià o l´Antònia, virtuosa de les
mongetes del ganxet. Noms recordats dels avis i dels pares, potser
d´algun fill també. Els néts en tancaran un darrer cercle, doncs no hi haurà llibres d´història que en parlin de cap d´ells. La terra mai és de ningú.
Al
costat la bassa, enreixada i buida. I un rètol guixat, avisant de la
seva potabilitat dubtosa. El camí continua, fins arribar al
cementiri i a l´església arreglada ; l´hort del rector, davant
per davant d´aquella, avui reconvertit a jardí més o menys
arreglat. Hi ha cerimònia, hi ha primeres comunions. La serenor dels
resos s´escampa per un petit altaveu que dóna a l´exterior. Dues
paparoles, potser les darreres, van deixant caure les seves
propietats, a punt de desnonament. Els pistils negres llueixen capa
vermella, com superherois a punt d´assegurar un futur incert. Tothom
és dins ; jo segueixo una mica avall i traspasso el ferro negre de
la porta tancada en creu. Baixo les escales com qui baixa un cadafal:
són amples i estretes a la vegada, vertiginoses. La part més antiga
és un pati tancat, on els nínxols reposen dins parets blanques no
gaire més altes que jo mateix, ple de noms coneguts, alguns
perpetuant-se, d´altres oblidant-se. El dels avis resta sobre un
marbre gris, discret, a la darrera cantonada. Callo i resto dret, fa
potser cinc anys que no hi venia. Penso en ells i giro cua. Podria
travessar la paret oberta i seguir per la zona nova, però només hi
trec el cap. Per aquí els morts són més joves, i d´aquests la
memòria en perd la precisió dels quatre records inalterables dels
altres : un mat del pastor, una fulla on dibuixar, una mirada burleta
i afable, un petó a la galta sorollós, cadires i sons de tertúlies
d´estiu.
Torno
al camí, per tornar a albirar el mas dels dos primers estius. La
Mata petita és un casal gros, però el primer record ve d´un camí
de carro en ombra platanera pujant en dolça corba a la porxada
d´entrada, oberta de bat a bat. Primeríssima memòria, prima com un
fil invisible aguantant estrelles dins un cel de joguina ;
percepcions més que records, verges dins un front blanc. Notícia de
no saber-ne res, d´aquest tot que a vegades ens aclapara. D´aqui
ve la meva consciència d´alguna cosa meravellosa a punt d´estrenar.
Avui una tanca d´artifici sembla voler imposar la llei aquesta
natural del canvi de les coses, però no és així. La manca del camí
n´afina els seus contorns i em fa somriure, descobrint- hi aquella
veritat oculta, amagada d´un petit tresor d´on brollen arrels del
que sóc ara. Del que més m´agrada d´escriure o de llegir, de
viure.
I
així estic, estirat ara a mig camí d´aquell món d´on repica una
sobtada campana que per variar, no toca a morts. Per allí s´amaguen,
al lluny, tots els altres contorns trepitjats en solitud. Miro al
davant, a la vista del que és ampli, al camí que baixa on no hi ha
pedrera, al mar escolant-se per l´est, a la ciutat creixent, als
camps de mostassa plens de beines que no sé si algú recollirà. Quan la campana deixa de tocar, torno a caminar.
2 comentaris:
De vegades hi ha passejos necessaris que en acabar-los sents que has tancat un cercle. Aquest m'ho ha semblat, tot i que segur que tantes vegades hi tornis tants records et tornaran.
(necessitava llegir-lo amb calma i per fi ho he fet!)
Doncs si, vaig tenir aquesta impressió, potser segurament pel recorregut. Assegut al banc escoltant la campana, encara m´ho va semblar més.
Es nota que l´has llegit amb calma. D´això n´estic segur.
Publica un comentari a l'entrada