Memòries d´un pianista

( extracte del dietari perdut d´en Washington Pickett )

Louisville, June 12^th, 1990

-“ ¿ Tú també, fill meu ? “ - li va dir en Juli Cesar al que portava el nom de Brutus. Llegeixo aquesta frase en un llibre d´història antiga de la biblioteca. Aquí a l´asil, ningú en fa cas, dels llibres cedits per la beneficència. A mi m´agraden, al llarg de la meva vida no he tingut l´oportunitat de viatjar massa i  em suposa tot un descobriment poder-ho fer just ara, quan les cames no em poden portar enlloc més, assegut com estic en un còmode sofà d´abans de la Gran Guerra. 

A l´asil el temps passa al compàs del lent moviment dels caminadors ; cada frase llegida s´assimila com una capcinada ; cada paraula, tremolosa escrita, un tros de fusta retrobada del naufragi. Puc tancar el llibre i somriure ; puc tancar els ulls i recordar alguna cosa a partir d´una darrera frase pronunciada per un emperador romà. Hi ha frases conegudes d´una senzillesa profunda, perfectament intranscendents si no és que hi ha una ganivetada d´entremig. Segurament dites sense pensar-les, no com d´altres, ordides amb anterioritat dins el més alt secret, com per exemple- i sempre ho he cregut així - la de l´Armstrong trepitjant la lluna . A favor seu, cal dir que mig planeta sencer se l´escoltava a través de la tele al moment de fer el conegut pas d´ingravidesa cap a la petja més coneguda de la història ; i la història, aleshores, tenia encara el seu propi atrezzo proper al mite que avui en dia sembla haver-se perdut.

Però hi ha, en definitiva, paraules que al ser articulades canvien el destí d´una persona, de qualsevol persona o , ves a saber, de vàries vides a la vegada. En el pitjor dels casos, inclús de cap, si la frase s´ho val. En cada vida hi ha una frase d´aquestes. I jo en tinc una, prou coneguda encara. Com va arribar a fer-se cèlebre és un misteri, suposo que algú que hi era s´ho va anotar, un escriptor, un periodista, ves a saber. El cas va passar una nit de fa, és clar, molts anys i va anar així de ràpid : ella va entrar, va   apropar-se al piano tot remenant elegantment el seu cos i amb veu baixa, d´esquenes, ben a prop de la meva oïda, va dir-me : " Torna-la a tocar, Sam ". Jo no veia res, tot just havia acabat de tocar  "Full moon and empty arms" i feia un cigarret mentre la petita orquestra s´anava preparant per l´actuació de la nit. El piano, aquella nit, l´havien col.locat ben a prop de la barra per lo que en Joe, el barman d´aleshores del " Dixie Place" , un dels millors locals per escoltar jazz de la ciutat, m´ho va explicar tot fil per randa a la que va tenir un moment per fer-ho. Es pensava que la coneixia i jo no vaig dir ni fer res per desfer-li aquell bonic pensament.

Aquella frase, malgrat tot, em va allunyar definitivament d´una edat on semblava que res del que jo volia s´havia d´acabar. Al girar-me ho va veure clar, que jo no era en Sam. Se´m va quedar mirant uns segons, temps suficient per enlluernar un jove pianista del sud arribat del fang dels pantans de Florida. Aquell cos dins els lluentons inclinat ben a la vora meu va gravar-se a foc dins el meu cap, com no podia ser d´una altre manera. Es devia equivocar de bar, suposo. De negres tocant el piano, n´hi havia molts en aquella època però de dones com aquella, poques. Recordo en Rick acomiadant-la elegantment, per evitar mals majors, degut al color de la seva pell. En Rick tenia un talent innat per a la discreció.

La bullícia dins el bar s´havia apaivagat. Al tancar la porta uns quants rostres es van girar cap a mi. Jo no entenia massa cosa, estava com hipnotitzat. En Rick ho va saber arreglar, com sempre : se´m va apropar i em va dir que toqués " As time goes by", un tema que se´m donava bé, i que agradava a les dones que freqüentaven el local. I si agradava a les dones, com tot en aquesta vida, la pau estava assegurada. 

Quan vaig sortir de la feina aquella matinada, ningú me´n va saber dir res, d´ella. Només en Duke, el vell cec de la cantonada, n´havia sentit el soroll dels seus talons,- allunyant-se- tal i com em va dir - amb la pausa d´una dona de classe alta.

( traducció d´en Manel de Fullola )