Deville, els mapes, la guerra i les mandarines

Deville, escriptor, filòsof, viatger, historiador, fabulista també. Al seu llibre " Peste & Cólera ", hi diu :

"En la época de Mouhot, el descubridor de los templos de Angkor, en el año sesenta del siglo anterior (...) todavía había que dar la vuelta al cabo de Buena Esperanza para llegar a Asia. Tres meses de mar y vela. Treinta años más tarde, el viaje de Yersin a bordo del Oxus se había hecho a vapor por el canal de Suez, y no había durado más de treinta días. En esta primavera de 1940, en avión son sólo ocho días. En lo que dura la vida de un hombre, la calabaza se había convertido en melón y después en mandarina.

Hace seis años que Yersin es un habitual de la línea de Air France y ya conoce el poema aéreo que desgrana : después de Atenas vienen Beirut, Damasco, Bagdad, Buchir, Djask, Karachi, Jodhpur, Allahabad, Calcuta, Rangún, Bangkok, Angkor y al fin Saigon. "

Aquest poema aeri m´obliga a obrir l´atlas. Deville sempre ho aconsegueix. La ruta es va seguint amb l´índex del dit cap al seu destí, i no costa pas gaire de fer-ho. Ells ulls, després fan marxa enrere tot aturant-se sobre Síria i la situen dins el mapa de la península aràbiga. L´emplacen al seu nord, per Turquia, a l´est hi ha l´Iraq , a l´oest, el Líban i pel sud, voreja Jordània. Síria, el país de Damasc i Palmira, on el Tomás Alcoberro centra la seva crònica d´avui diumenge. Cita un amic sirià, que li diu allò de que una pedra val més que una vida humana. La destrucció dels llegendaris temples ha causat impacte a occident, potser més que totes les vides humanes exterminades a la guerra ; segurament més que el llarg exili de la seva població. Per aquest camí hi transita el segon reportatge llegit avui . Una altre cop l´atlas, per cercar la distància que hi ha de Síria fins a Assos-Behramkale, punt de la costa de Turquia per on 500.000 persones han travessat deu kilòmetres de mar per arribar després a la illa de Lesbos. El trajecte és llarg, i me l´imagino molt llarg. Hi ha fotografies, hi ha la claredat dels fets, que fins ara sembla que ningú aclaria del tot : la de les mafies i el seu domini de setze quilòmetres de costa abrupta - me la imagino brava, potser ? - per on no sembla passar cap policia turc; la de com fan arribar els motors de les llanxes , de com les munten i de com amunteguen la gent a dins ; de com colpegen als que no hi caben ; de com mor la gent, ofegada. La imatge del nen. Les imatges de la guerra. I les xifres.

De quatre mil.lions de refugiats siris , cinc-cents mils han arribat a Europa. Turquia n´ha rebut quasi bé dos mil.lions, el Líban n´acull un mil.lió dues-centes mil persones. Jordània i Egipte quasi bé la resta.

  

I la pregunta : ¿ cinc-entes mil persones són moltes ?

Torno a l´atlas, a prosseguir el viatge. Però ho deixo estar. Ho deixo per quan retorni al llibre, on s´hi disputen altres guerres ja acabades, seguint l´estel.la d´un poema aeri. Retorno pel mapa i em busco a mi mateix, en un punt perfectament actualitzat : el meu hort, perfectament visible al maps. Pitjant el més, les distàncies es tornen a fer petites, fins arribar a la forma d´una mandarina. I d´aquí a la pel.lícula de les mandarines, les Tangerines estonianes, on els refugiats, enemics acèrrims, només són dos. On la guerra és la mateixa que hi ha hagut sempre, amb tota l´absurditat que se li suposa. I que ben poca gent - l´escòria d´entre els homes - sembla no entendre.

Nota : Aquest post ha estat escrit en favor d´Acnur, organització d´ajuda humanitària als refugiats de tot el món per causa de la guerra.