(...)
Ni la ciclogènesi queda. Res, no en queda res i res no tenim i tot fuig de la mà si el desig acomplert no em satisfà. Continua ,William : més val ser el qui matem, que sentir al cor un goig dubtós d´haver-li donat mort. Qui diu això acaba fent una escabetxada d´enemics creats per ell mateix, dins seu, dins les seves ambicions, personificades en reis bons, amics lloables i esposes perverses. De forma comuna, les culpes de sang tenen la clarividència del desig satisfet, d´aquella sang encara fresca a les mans, regalimant, diríem, com les gotes de Danton dins la banyera amb l´escrit a la mà, el darrer, el final, el d´abans de morir però a temps perquè el pintor el centrifugui en una retrat per a la posteritat, on l´hel·lenisme no hi pinta res però si – es clar que si - la impossibilitat de desdir-se del relat famós de l´obra mestra desconeguda. Desconeguts, per sempre. No cal demostrar-se, per tant, cap mena d´afectes si no és el darrer, el que més es plany. Tanmateix no és el moment de dictar cap testament literari per més que un estigui molt de temps esperant la darrera pinzellada ; si més no ara, quan un desplega la vela del seu esquif sense rems a l´oratge de la primavera i a les mans fredes de pluja tot just raïmada mirant de collir roses prenyades de dagues amb forma d´aleta de tauró navegant per sobre el jou de les branques fosques, aquelles que faran escletxa dins el tou del dit d´on en sorgeix la diminuta bombolla semblant a la diminuta grosella, l´elixir liquat amb saliva dins la cavitat bucal, xuclada directe a la vena on xipollegi l´esquif cap al repòs del turó roig. Per seguir les indicacions que porten els glòbuls, més que vermells del món perdut dels darrers escrits i també dels primers, cap a un dissabte enverinat de roses i llibres on cal buscar sota les prestatgeries el consol just d´unes bones paraules per llegir, per retirar, per emmagatzemar l´ànima d´ un bon dia ple de desitjos acomplerts, satisfets i esclar, immortals. És així que es mata el drac amb l´estocada final del cavaller desconegut, el de la trista figura potser, l´etern aspirant polsós d´escut i sabre dubtosos lluitant a mort com un autèntic
Ni la ciclogènesi queda. Res, no en queda res i res no tenim i tot fuig de la mà si el desig acomplert no em satisfà. Continua ,William : més val ser el qui matem, que sentir al cor un goig dubtós d´haver-li donat mort. Qui diu això acaba fent una escabetxada d´enemics creats per ell mateix, dins seu, dins les seves ambicions, personificades en reis bons, amics lloables i esposes perverses. De forma comuna, les culpes de sang tenen la clarividència del desig satisfet, d´aquella sang encara fresca a les mans, regalimant, diríem, com les gotes de Danton dins la banyera amb l´escrit a la mà, el darrer, el final, el d´abans de morir però a temps perquè el pintor el centrifugui en una retrat per a la posteritat, on l´hel·lenisme no hi pinta res però si – es clar que si - la impossibilitat de desdir-se del relat famós de l´obra mestra desconeguda. Desconeguts, per sempre. No cal demostrar-se, per tant, cap mena d´afectes si no és el darrer, el que més es plany. Tanmateix no és el moment de dictar cap testament literari per més que un estigui molt de temps esperant la darrera pinzellada ; si més no ara, quan un desplega la vela del seu esquif sense rems a l´oratge de la primavera i a les mans fredes de pluja tot just raïmada mirant de collir roses prenyades de dagues amb forma d´aleta de tauró navegant per sobre el jou de les branques fosques, aquelles que faran escletxa dins el tou del dit d´on en sorgeix la diminuta bombolla semblant a la diminuta grosella, l´elixir liquat amb saliva dins la cavitat bucal, xuclada directe a la vena on xipollegi l´esquif cap al repòs del turó roig. Per seguir les indicacions que porten els glòbuls, més que vermells del món perdut dels darrers escrits i també dels primers, cap a un dissabte enverinat de roses i llibres on cal buscar sota les prestatgeries el consol just d´unes bones paraules per llegir, per retirar, per emmagatzemar l´ànima d´ un bon dia ple de desitjos acomplerts, satisfets i esclar, immortals. És així que es mata el drac amb l´estocada final del cavaller desconegut, el de la trista figura potser, l´etern aspirant polsós d´escut i sabre dubtosos lluitant a mort com un autèntic
Sant
Jordi
1 comentari:
Publica un comentari a l'entrada