A la Sèquia de Manresa

La sèquia, entre l´anomenat Roure Gros i el mas de les Coves, transita entre hàbils giragonses a cel obert, partint camps de verd curt i intens d´on destaca l´ermita de Santa magdalena de Bell-Lloc. Darrera seu, tancant el quadre, la blancor de la muntanya blanca i pelada – de tons assalmonats a mesura que t´hi acostes – assenyalant les mines de potassa de Sallent. La germana albina dels clàssics turons de pi, alzina i roure de les terres mitjanes; de les seves roques per on l´aigua discorre plàcidament, sense enrenou i alhora sentida des del caminet que la voreja. Un pas d´aigua on la vista s´hi pot perdre fàcilment en una mena d´hipnosi viàtica ; l´aigua hi davalla, s´hi mou sense fressa, sense fer soroll, a peu pla. L´aigua passa per aquí com el visitant inesperat i generós, el trobador – i mai millor dit – de la vida arrelada en l´aigua : el conreu, el poble, la gent. Un riuet per bastir-hi ponts diminuts, o aqüeductes amb arcs de mig punt, d´edat mitjana : segons els panells informatius, se´n van travessant varis, la majoria discrets, quasi bé ni te n´adones, si no és perquè deixes de veure l´aigua, que passa sota els peus.

El matí és assoleiat. L´ermita queda un xic allunyada, al mig del verd d´algun cereal creixent. Abandonada, em dóna l´esquena, perpendicular a la meva vista. La cosa té la seva lògica : si jo estic transitant de sud a nord, l´esglesiola ho fa d´est a oest, com manen els cànons : neixament a la porta de llevant i mort a la de ponent. Al mig, els murs avui tancats i abandonats ; sé de la frescor que hi deu regnar a dins, del sobtat silenci fred entre les seves pedres. El romànic és d´aquesta manera, semblant a l´ànima del qui transita – i aquí em ve al cap, assegut còmodament dalt d´una pedra perfecte a tal efecte, el sic transit gloria mundis conegut – en un dia sencer de festa al seu abast. L´excursió em menarà vora les mines – amb la descoberta de la via del tren mig abandonada – per després continuar vora la carretera per resseguir el trajecte- soterrat ben bé un parell de kilòmetres – de la sèquia fins arribar, entre polígons i horts al punt final de les mines de Vilafruns.

Més tard, de tornada, el dia s´haurà espatllat de manera definitiva, pel que fa al temps. Al pas del mateix lloc – el Bell-Lloc -, plovisqueja lleugerament. Cel gris i un cert cansament de cames. No hi ha gent passejant, ni amb bicicleta, com passa a molts llocs durant les primeres hores de la tarda. En canvi, a la mateixa alçada de l´ermita, per allí on passen uns cables, em topo amb un estol d´orenetes, poques, que han decidit d´aturar-se, no sé si de ben dir seria a descansar, perquè elles no descansen; elles, bàsicament, volen. I aquí, assegut altre cop davant la muntanya blanca, l´ermita i la sèquia, és el que fan. Es deixen veure bé, perquè entren i surten del canal com qui entra en una atracció turística, deixant-se anar sobre el seu reflex dins l´aigua ,sense arribar a tocar-la mai amb els seus lloms marrons, que m´ensenyen a velocitat moderada, agradant-se, mostrant-me girs, acrobàcies vàries, tirabuixons, ara a l´esquerra, ara a la dreta. Com trapezistes de circ, tornen al seu cable, a cercar l´equilibri d´un breu descans. I xisclen amb el seu so agut i penetrant, curt com les seves ales negres. Xiulen com lloques, amb conversa agitada. Assegut còmodament, m´imagino del que deuen parlar,després de mils de quilòmetres a mar i deserts oberts : esclar, parlen com ho fan els que han partit i han arribat al seu destí, o estan a punt de fer-ho. Parlen de com tot continua igual a com ho varen deixar ; o almenys això és el que sembla. Els canvis es van fent de mica en mica per morir de sobte, un cop s´assoleixen les fites. Llavors només en queda el record, fent via a través del que mai canvia. La vida és el suficient curta perquè així sigui. Veure les primeres orenetes de la temporada n´és un bon exemple.