Vida d' un nàufrag ( V )

(  Cal parlar de la vida anterior del nàufrag ? No cal. La raó es fonamenta en que aquest home ara ha deixat de tenir un passat, a l’ illa on s’ està tot sol no hi té cap mena de interès. Explicar la seva vida fins on comença aquesta petita història seria un recurs massa fàcil que obriria un ventall de possibilitats on possiblement el naufragi acabaria sent el menys important, un capítol final, com la porta que de repent i sense previ avís s’ obre al mig d’ una ciutat per donar pas a una platja  paradisíaca, on hi regna la pau, el sol i el verd del mar enmig de sorra blanca i palmeres. Això només seria un anunci de vacances i si anem més enllà, una metàfora d’un fracàs : quan un fracassa estrepitosament se sol dir que naufraga, i aquest no és el cas del nostre home. El nàufrag no viu dins cap bombolla  mentre s’ està en una clínica mental o es passeja per Central Park de nit convertit en un pidolaire boig d’ ençà de la tragèdia. No hi ha cap flashback revelador de cap secret relacionat amb ell, per la senzilla raó de que la seva vida anterior ha estat completament anodina. Amb això el que vull dir, com a narrador, és fàcil : aquest nàufrag té poques possibilitats de sobreviure en aquest mar de lletres . )

El rei pescador, pensa ara mateix mentre està recollint la gàbia que s’ha fabricat, una gàbia amb embut, com les que es feien servir tradicionalment al seu país i més concretament, com les que tenia el seu avi.  Tiba de la liana lligada tot el dia a la roca. L’ ha provat en  una fondalada descoberta no fa massa, dins una zona d’ esculls on hi va arribar una matinada tot resseguint la línia de la platja en direcció nord. Aquesta descoberta va tenir la seva part emocionant, no només pel fet de traspassar les seves passes una frontera física i mental – mai s’ ha aventurat més enllà d’ on va eixir el primer dia- sinó perquè de seguida que va veure l’ indret es va treure el mapa del tresor i va tenir un petit ensurt : d’ on sorgia l’ itinerari vist ja dotzenes de vegades, anomenant el port del diable, hi havia dibuixades unes roques com aquelles i al seu davant, una paret molt alta, un penya-segat imponent  amb una taca fosca a la seva base, un lloc anomenat la caverna del laberint.

A saber quan es va dibuixar el mapa - segueix pensant-  perquè el nàufrag ha mirat i mirat al llarg de la paret de roca  que s’ alça damunt seu  i no hi sap veure cap indici d’ una cova.  Amb els anys   els llocs canvien com les persones.  N’ ha resseguit tota la base, cercant algun indici de cap a quin lloc podria dirigir-se una persona amb un tresor per amagar. Per força hauria d’ haver-hi una entrada arran de mar, perquè així surt indicat ; d’ altra banda, el fet de descobrir-ho  li ha suposat una segona sorpresa, doncs el camí assenyalat ha deduït que progressa per dins de  terra , almenys fins a un punt  marcat com L’arbre del penjat, que és la primera fita  identificable com a un lloc a cel obert. Qui va dibuixar el mapa ho va fer, i això estava clar, per al seu propi retorn a l’illa, si és que hi va tornar alguna vegada. No volia pas que ningú es pensés res de camins amagats sota terra, o no es va molestar a indicar-ne res. O no ho va fer ell, o era més d’una persona. O...a saber, no el preocupa massa, ara que l’ ombra de la gàbia va sorgint del fons de les aigües fosques.

El nàufrag  no sembla sentir cap mena d’ ansietat per descobrir res. L’ emoció de la descoberta se li esborra al dia següent, no sembla tenir cap mena de pressa per fer res. El mapa, simplement li suposa una manera de conèixer l’ illa sabent que té tot el temps del món per fer-ho. Potser no s’ ha plantejat ni tant sols la manera de sortir-ne’ n, potser és que no vol tenir cap mena d’ esperança de retornar enlloc. Qui sap si potser, inclús, s’ està acostumant a viure sol sense sentir cap soledat, com sentia abans de vegades, amb multituds vivint al seu voltant. Tot i això, la curiositat no sembla abandonar-lo del tot.

I doncs, què hi feia aquell cofre, al mig de la platja on havia anat a parar ? Al nàufrag li sorgeix aquesta pregunta mentre camina vorejant l’ aigua. La marea ha baixat i si gira l’ esquena totes les seves passes formen un camí que es perd en un cert infinit, esborrat a la matinada. Dins el sarró, nota com es mouen les pinces de la llagosta acabada de recollir. Està content, per la pesca i per no haver trobat cap cova. S’ ho diu a ell mateix per mirar d’ apaivagar una il·lusió nascuda al pit. No en té cap necessitat, de buscar un tresor, es diu a ell mateix. No li servirà de res, els tresors son com la felicitat, paraules fabricades per fer-ne publicitat. Això li va dir un amic seu, feia temps. Publicista, és clar. Desenganyat de la vida i fidel encara als mateixos principis de felicitat, mantenint-los amb una negació irònica. Reia, quan discursejava sobre la felicitat. Reia i esperava alguna cosa. Si hagués estat en aquella illa, Ja hauria fet tots els possibles per marxar-ne.

El nàufrag no. Ell ara no té excuses per ser feliç allí, ni per ser covard. No hi ha ningú que li ho digui. El sol declina, tenyint de mica en mica el mar, que es va argentant en tota la seva amplitud ; les ones d’ escuma blanquíssima, moren i neixen sense parar, donant sentit a tota la quietud en la qual sembla immersa l’ illa. Si tingués la seva viola, seria un bon moment per tocar-la. Beau soir , de Debussy. La pensa, la música, tancant els ulls, assegut al tronc davant la cabana. Es treu les ulleres i busca el seu rostre a l’ únic vidre que resta sencer.

S’ aixeca i pren el camí a la llacuna, té ganes d’ escriure, fa dies que no ho fa. Fa dies que no dorm a la cova. El camí se’ l coneix bé, per això s’ hi endinsa, dins la selva, quan ja fosqueja. No se n’ adona fins que les travessa, les roques com esculls que precedeixen l’ arribada a la llacuna. A la riba oposada, aixeca la vista. La música s’ eleva dins la seva ment, l’ ha anat acompanyant durant la marxa lleugera com un salm, repetint-se dins el cervell, una melodia que ha esperat a créixer quan amb els ulls alçats, ha vist la paret verda, alta com un penya-segat, damunt de la seva llar, una caverna tapada per una cascada que mai s’ ha parat a pensar d’ on sortia.

Aquest pobre diable que és el nàufrag, ha arribat a port.