L'infinit

-         Saps què vol dir aquest símbol ? –

Ella li pregunta tot aixecant-lo amb la punta dels dits mentre  abaixa el cap per poder veure’l millor. Té uns brillants incrustats damunt la muntura d’or, unida per una cadena feta del mateix metall que li encercla el coll. Per poder-li tancar, l’home ha hagut de remoure-li la seva cabellera cap a un dels costats del rostre, descobrint la intimitat de la seva nuca, que no ha pogut evitar de besar a l’acabar d’oferir-li el regal. Després, amb les mans li encercla la cintura i atreu  el cos d’ella cap al seu, amb un lleuger arqueig d’esquenes mentre la seva barbeta acaba descansant com el cap de l’escurçó, manyac, damunt la seva clavícula.

Els brillants se li reflecteixen als seus ulls foscos, que ell no pot veure. Només albira les llargues pestanyes caient sobre els pòmuls i, esbiaixat, el rebrot en els seus llavis d’una ganyota que coneix molt bé. Després , deixa caure el penjoll sobre la seva pell amb delicadesa, allí on sota aquesta, hi ha un petit buit entre la gola i l’inici de l’estern, dins aquell clotet on un gust de fel sembla pujar-li per aquella. 

-¿ Que no t’agrada ?- fa ell. Ella somriu, mentre aixeca els ulls i reposa les mans damunt les seves.

-No m’has contestat...-insisteix.

-Que què vol dir ?- pregunta ell besant-li, ara, el coll. Mira el penjoll, amb la forma de vuit ajagut. El joier li va dir alguna cosa, del seu significat, alguna cosa que tenia que veure amb l’amor. D’aquell penjoll però, només en recorda el preu. Té aquesta habilitat, ell. Recorda els preus de les coses, no el seu significat.

-És un símbol de l’amor, reina. El vaig comprar només pensant en tu i en aquest coll que tens i en com et quedaria sense res més posat...-les mans pugen pel seu cos, fins fregar-li els pits. Són unes mans grosses , urgents de necessitat pregona . Les d’ella, encara sobre les seves, l’aturen. Gira el cos i se li encara, fitant-lo als ulls, fixament. Sap del poder de la seva mirada, de com pot arribar a aturar-lo des del fons dels seus ulls grossos i foscos.

-L’infinit, vet-ho aquí el que simbolitza- li diu ella sense treure-li la mirada de sobre.- Com l’estupidesa humana – afegeix. – Saps d’on ve aquesta comparació ?- Li etziba tot canviant d'actitud.

-No.- Ell ja sap per on va, però la deixa fer. A vegades té sortides d'aquestes d'intel·lectual. En aquests casos sempre li segueix el corrent.

-Einstein va dir que infinits eren l’univers i l’estupidesa humana, però que del primer no n’estava del tot segur. I tu em regales l’infinit, l’etern, i em dius que és un símbol de l’amor, del nostre amor.-

-Voldria que fos així, reina...- Vol complaure-la, però no vol parlar d'amor, almenys d'aquest amor al que ella fa esment. Les mans, mirant de mitigar el to de la conversa viatgen per la seva esquena fins els seus omoplats, amb suavitat.

-No creus que és estúpid, això ? -El mira amb languidesa mentre li fa aquesta pregunta, com si de cop decidís d'acabar en sec tota aquella història. Els rostres son un davant de l'altre, a pocs centímetres d'un darrer sospir definitori.

-L’estúpid seria no mirar de que fos així- 

Ella es commou, a l’escoltar la seva resposta. No sap perquè, però aquella simplicitat li és suficient, de moment. Llavors sí que el besa, com quan es van conèixer en aquell carrer d’Atenes, l’estiu passat. El seu cos cedeix paulatinament a les  carícies d'ell, com si hagués superat una prova que  cap dels dos voldria haver de passar més.

L’endemà al matí, quan es lleva, ell ja no hi és. Es troba el penjoll, trencat, enmig dels llençols rebregats. Amb una mà aixeca la cadena i deixa caure l’infinit dins l’altra, mantenint el puny clos amb por de que se li escapi, com el desig d’estar amb ell. Després el desarà al seu estoig, mentre pensarà en lo estúpida que pot arribar a ser, de vegades. Einstein tenia raó, sense ser-ne culpable de tot el significat d’aquella frase. Sovint els estúpids som nosaltres mateixos, i no hi ha res a fer. 

El millor seria no saber-ho.