On abans les tiges creixien verdes, ara hi resten
només els rostolls secs i daurats de l’or campestre : el blat, després de la
sega, ja no hi és. No queden roselles, la seva vermellor és de pura primavera i
si les vols veure, cal anar més amunt i de moment, cap allà no hi he pogut anar
encara. Ja tot el sotabosc es va assecant lentament però alhora amb una
rapidesa dels dies passats enmig dels quefers quotidians, els quals semblen
ennuegar aquesta lentitud natural fins a fer-se conscient en una breu visita a
la roureda com un llampec de mitja nit. Mentrestant, les orenetes xisclen i les
cigales xerriquen la calor. I a l’hort, en canvi, les coses no van pas més de
pressa : un ja voldria tenir tomàquets per collir i troba que no, que tot
requereix el seu temps. Sovint passen aquests fets estranys, on el desig juga a
allargassar les hores i en canvi , les esperes d’un cel blau en una tarda
tranquil·la sense res a fer, l’escurcen de manera aclaparadora.
Les tomaqueres, però, ja fan surar flors grogues entre
les seves fulles, d’una olor que no sé perquè, em fa sentir molt bé, com alguna cosa de la qual tinc la certesa insegura de que mai no s'acaba.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada