La tranquil·litat de viure. Ara podria afegir un “sense”,
però precisament no hauria de seguir amb aquesta paraula, perquè llavors el
pensament es convertiria en una mena d’anunci de vacances o bé d’analgèsic o de
qualsevol altra cosa que alteri la normalitat de la vida, la tranquil·litat de
viure. Potser de la felicitat d’aquell segon i tot, l’impossible de recuperar.
Per tant, es tracta de no fer servir el “sense” i
assumir totes les càrregues. Fer-les de ploma, relativitzar-les quan convingui,
enriure-se’n amb el degut respecte i si això fos possible, allunyar-les i si
cal, canviar-les. Enamorar-les, fins i tot, però no de la meva persona. Si
fugen, tampoc passarà res.
Tot això seria l’equivalent a l’amor per una dona però
sense ella, per posar un exemple.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada