(...)
Cosi fan tutte mentre
llegeixo alguna sentència de Samuel Johnson, com la que diu que l’esperança és
un tipus de felicitat, potser la màxima felicitat que aquest món ens permet; cosi
fan tutte le belle, diu en una pàgina on cerco argument, una frase dita
vàries vegades a Les Noces de Fígaro, una altra òpera mozartiana,
paraula clau per definir harmonia – amb h, no te n’oblidis – ritme, alegria,
potser lleugeresa, entesa com una balada pop d’aquelles que ja no es fan ara, difícil
de trobar, de fer i en canvi, tan fàcilment pedalejada com una bicicleta, com
el so de la cadena baixant un camí enmig de camps primaverals, verds i florits,
com farien totes les dones boniques, com la que es gira, morena, al seu pas per
l’hort a l’escoltar el trasteig tranquil de les mans treballant un nou planter,
i segueix camí amunt, corrents, defugint virus dins un quadre tranquil, estranyament
buit, com de nàufrag trobant una petjada humana ; cosi fan tutte i la
cadernera, irrompent dins l’altaveu en la vesprada incipient, com si volés per
l’escenari mentre barítons i sopranos se’n riuen de la vida i de l’amor, amb
duos, trios, quartets i sextets i alguna ària mentre m’adono que la cadernera
no és dins l’opera dels homes i de les dones, sinó que canta amb l’esperit jove
d’ opera prima, aliena a tot el rebombori silenciós dels carrers, al pati, dins
el xiprer, d’on som fora – tu, jo i els altres -confinats, resclosits, deixant,
per coses de la vida, més llibertat a tota aquesta natura que desperta, com deia
Keats, d’aquest somni de la vida ;i finalitzant Johnson, d’aquesta esperança feliç
que , com altres plaers gaudits sense moderació, en excés s’expia amb dolor que
com tothom sap, és profund, pesat i contagiós com el ja tristament conegut,
avorrit, latent, excessivament llegit...aquest per primer i darrer cop escrit,
coronavirus
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada