L’ukelele està de moda, potser per això hi ha gent que
s’entesta en aprendre a tocar-lo. El Raúl m’explica que n’està fins al monyo,
de la seva veïna ; bé – aclareix -, d’ella no, del seu ukelele. El Raúl, de
vegades, porta un petit monyo al cap, quan es deixa el cabell llarg. Li agrada
el surf : és d’aquells que va a cercar onades amb furgoneta Volkswagen de
segona mà on passa les nits presumiblement feliç i content. Cantàbric, les
Canàries, Andalusia... Amb ella també va a buscar bolets, en sap molt. Sempre
que el veig va amb barba, no sé si d’un,
de dos o de varis dies. Té un tatu al braç, un mena de signe arcà ple de
corbes acabades amb punxes, força habitual de veure fa uns anys. És jove
encara, i quan ens veiem, m’explica coses com lo del ukelele. Que sí, que sona molt bé en un anunci de cervesa però no
vegis la veïna com em té fregit...li dic que un ukelele faria molt per un tio
com ell. De fet -li dic- trobaria estrany que no en tinguessis un dins la
furgoneta. Segur que lligaries més, si el sabessis tocar bé. Es posa a riure i
diu que amb la veïna ja n’hi ha prou. Ho veus ? Encara sort...li contesto.
El record ve d’una cançó, una altra versió amb ukelele
i guitarra, que m’hi ha fer pensar. Escoltant-la però, trobo que no ha de ser
tant difícil, de tocar-ne uns acords.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada