Diari d'un nàufrag ( XIII )

( dietari d’un llibre en blanc )

Pujar no ha estat fàcil. De fet mai ho és però jo sempre he sigut més de pujar que de baixar, m’agrada pujar, m’agrada veure una fita sempre més amunt del meu cap, superior a mi, un lloc on poder arribar per llavors, mirar que hi ha més enllà. Qui diu pujar diu anar per llocs desconeguts ; no tenen que ser llocs especialment llunyans, ni simplement llocs on mai he estat. Els llocs canvien, com canvio jo, com quan es llegeix un llibre als vint anys i no t’agrada o no l’entens per després, a la quarantena trobar-lo meravellós ; o a l’inrevés. Recordo haver retornat, ja de gran, a un poble de muntanya on estiuejava. Em van sorprendre les olors, entrant per la finestra del cotxe : eren , més que olors, fragàncies retrobades, exactament iguals a les respirades d’infant . Vaig pensar per un instant si res havia canviat, conduint per aquella carretera estreta plena de giragonses, travessant gorges on el riu, barreja de verd i blanc, lliscava amb l’ímpetu del nou, del diferent, de l’alegre i feliç futur dels dies proveïts de tot allò desconegut que tornaria a veure, molts anys després. Vaig arribar al poble, vaig cercar l’hotel on ens estatjàvem. Ja no hi era. Malgrat això, els carrers eren els mateixos, amb els seus empedrats i les seves cases velles i altes, estretes, per on corria, fresc, l’aire; amb la seva església, el seu cementiri vorejant-la ple de creus forjades, petites i negres. Hi havia una xocolateria també, de nom Flor de Neu. Vaig entrar-hi i vaig demanar un suís. De petit no m’agradava, la nata amb xocolata, mai m’havia menjat un suís, en aquell petit establiment amb l’interior tot de fusta. Doncs bé, aquell petit fet va ser un tancament de cercle, abans de marxar d’aquell poble. El vaig ben gaudir, aquell suís. Abans, però, havia de pujar. Com he fet avui, sortint d’aquest mon estrany d’aquí sota des d’on escric... vaja, se m'ha acabat la tinta...

Automàtica.19

(...)

Hi havia un temps no sé si qualificar de llunyà en què quatre paraules, una fotografia i poder una cançó era tot el que necessitava no sé si per sentir-me acompanyat o per omplir el temps o simplement com a constatació de posseir una certa traça per arribar cap alguns llocs desconeguts no sé si dins meu o dels altres o inclús, en els millors dels casos, a tot el mon a través de la xarxa per on el que escrivia tenia la capacitat il·limitada de travessar les fronteres físiques que jo no era capaç de creuar pel simple fet d’estar ancorat als llocs habituals ; era l’escape room aquesta de la que ja molts o ningú es pot escapar i aquesta habitud es va convertir en necessitat que ara no és res més que una tasca de manteniment sense feedback aparent, una mena de solitud sorgida al moment precís de prémer el conegut botó de publica perquè abans no, abans no és així i tot i així el premo amb la finalitat darrera semblant al qui posa un llibre en una biblioteca un cop l’ha llegit o l’ha escrit o l’ha fotografiat o l’ha escoltat abans de l’abans, de quan s’escriu com ara faig en una tarda de pluja de diumenge i veig les lletres i les paraules i les frases mentre recupero una cançó antiga del jack johnson enmig d’un cd gravat al 2011 ara que remeno coses velles, antigues, i netejo i me n’adono de tot allò que no he remenat en anys i que resten en llocs que omplen armaris, calaixos, parets, cambres, cases sense res més per fer que esperar algun dia en que les obres i somrius pensant com és el temps de llarg i de curt a la vegada, com solidifica les costums i com estableix amb precisió cronològica certs moments escrits o fotografiats o escoltats, amb data i noms i cognoms i fins i tot, màgies d’un moment retrobats en aquest futur amb el que em trobo cada dia i penso en que deu ser això, en aquesta importància de saber-se auto-biografiat a través dels anys i a través de les paraules, les fotografies i les cançons acumulades de tot allò aparent i profund que al capdavall genera la clàssica satisfacció de la feina ben feta sense ser feina ni bona ni feta, simplement viscuda i això a les xarxes, condemnades a no haver de fer endreces no genera cap volum físic ni tangible impossible de recuperar com quatre versos escrits en un full i guardats en un llibre en una llibreria d’una casa que serà vella i venuda i amb ella la llibrera desballestada i el llibre regalat o llençat o qui sap, recuperat i qui sap si amb el full caient qui sap si per una relliscada en un terra de una nova casa i així quatre versos qui sap perquè, seran llegits una altra vegada i aquestes coses tenen tal vegada més probabilitats de passar que el fet de trobar-se d’aquí molts anys, quan ja no pugui actualitzar l’índex aquest d’aquí al costat iniciat al 2007, de trobar-se dic, algú altre, l’escrit volgudament amagat enmig de mils- espero -d’entrades d’aquest bloc on aquesta mateixa lectura només demanaria, al cap i al fi, de provocar ni que sigui un lleu i futurible

somriure

(...)

Desconfinament

Paràfrasi parcial

“ Dejunar les frases perquè austeres, netes, depurades, tenguin la forma i l’essència de la veritat “.

Ponç Pons

L’home em digué, després :

- Jo mai he guanyat res.- Davant d’aquesta resposta, no vaig saber si es referia a diners o a tota la resta. Això m’ho va dir quasi bé al final de la nostra trobada, i si ho anoto a l’inici és perquè se’m va quedar gravada al cap, aquest afirmació. Però la història seria aquesta :

L’home m’havia aturat, en la nostàlgia d’una tarda de primavera que tocava a la seva fi. Aquesta descripció de la tarda l’estava pensant en aquell precís moment, ho comento perquè podria semblar fora de lloc, o millor dit, fora de to, ja de bones a primeres. Tardes calmoses d’aquesta mena em fan sentir una mica poeta : veus la llum  ballant en fils d’aranya, veus petits insectes voleiant, veus angelets escampant-se entre geranis silvestres, la blancor dels pèls de les tiges de borratja a contrallum, el verd de les espigues entre dents de lleó...podria seguir, però continuo. L’home  volia que li fes un favor.

- ¿Un favor? – Li vaig preguntar, inquiet. No ens coneixíem de res, aquell home i jo. Ell feu cara d’entendre-ho, com si ja s’hi hagués trobat abans, en situacions d’aquella mena, i em respongué molt educadament, amb poca eloqüència i veu greu, anant al gra:

- Li volia manllevar, si m’ho permet, una frase de la seva propietat.-

Evidentment, vaig restar sorprès. M’esperava qualsevol altre cosa menys aquella estranya petició, el suficient per fixar-me millor en ell : era un home gran – vull dir més gran que jo, que ja sobrepasso els cinquanta -, de cabells molt blancs i rebels que una mà de dits llargs i prims, de pianista, estirava enrere en aquell precís moment mentre uns ulls petits i fondos em miraven tranquils i concentrats en la meva resposta ; era força més alt que jo i vestia el seu cos escardalenc amb pantalons de pana fina, camisa a quadres i americana senzilla, un pèl rústega, de color marró fosc. Els pantalons li quedaven curts, com els mitjons, fet que deixava un tros dels turmells a la vista, de pell molt blanca i fina. Les sabates eren de cordons i d’estil anglès, velles però polides. Semblava estranger tot i que amb aquella pinta qui sap d’on podria haver sortit, aquell home. Imposava un cert respecte, no sabria dir si d’home de mon o bé de professor emèrit d’alguna universitat centenària.

Va posar-se les mans a les butxaques, pacient. Jo no sabia on posar les meves. Estava intranquil, com sempre em passa davant de desconeguts que m’adrecen la paraula.

- ¿Una frase diu?- vaig respondre per dir alguna cosa. Llavors ell va somriure, veient la meva cara plena de dubtes. No entenia res però tampoc gosava marxar sense més ni més. No soc d’aquesta mena de persones amb caràcter suficient per etzibar un no m’interessa i seguir el seu camí ; ni soc una persona capaç de fer suggeriments com aquell però tanmateix, m’intrigava el suficient com per voler saber de quina frase es tractava. Que algú es molestés a demanar-me una frase meva em feia sentir, en certa manera, important, tot i no tenir ni idea de perquè me’n volia demanar cap permís, si ni jo mateix sabia quina era. A saber quan la devia dir ! A saber si la podia identificar com a meva ! Així que li vaig exposar tots aquells dubtes que tenia, a més de preguntar-li per quina raó tenia aquella necessitat, si de fet ja la sabia, la meva frase.

-Bé, estimat amic, és que jo soc dramaturg. I aquesta frase seva, com li diria...- Se’m van obrir els ulls, mai havia vist cap dramaturg en persona.

-¿Vol dir que escriu drames, vostè ? – vaig preguntar-li sense donar-li temps a acabar la seva resposta. L’home mirà per sobre la meva espatlla per després tornar la vista, pacient, damunt la meva persona.

- Doncs sí, com la vida mateixa.-Respongué d’esma. Semblava haver perdut el fil, com si hagués marxat a algun lloc llunyà. Em mirava però no ho feia, fins que vaig tornar a notar els seus ulls concentrats en els meus, dòcils, amables. – El cas és que no tinc res per pagar la seva frase, i per això li demano de manllevar-li...com un favor -afegí encara un altre cop.

Li tocava el sol de gairell, accentuant les arrugues de la cara, les celles profuses, la pàl·lida pell. Érem al mig d’un camí, als afores de la ciutat, la ciutat on vivia aleshores. El riu, amb les seves aigües estretes i afables, baixava amb placidesa, ample, amb harmonia entre salzes i plataners despuntant verdors, fent agradable de passejar per ambdues ribes. Un rossinyol va posar-se a refilar. Es feia tard. Vaig girar-me a ponent, de cara a l’altra riba, on els arbres deixaven passar la llum damunt una petita carretera per on algun ciclista s’esmunyia en direcció al sol.  M’agradava aquell lloc en especial, i més en aquella hora. Vaig posar-me les mans a les butxaques, com l’home que tenia al costat ; s’havia girat també i tots dos miraven l’inici de la posta, neta de núvols. Semblava entendre el meu silenci momentani, com si a ell també li passessin, aquells mena de coses. Com si no tingués pressa per a res, ara que m’havia dit el que volia de mi. No teníem pas pressa, doncs; ni ell, ni jo. Sentia aquell pes de la solitud alleugerint-se en moments com aquell. Respirava l’aire sabent-ne perfectament el seu gust a dolç record. Per a mi era important, recordar aires de primavera.

Va passar una dona, llavors, per l’altra riba. Passejava un gos, un pastor blanc suís molt bonic i estilitzat. Anava vestida d’esport, amb la roba cenyida al cos, que es feia veure sense haver de sospirar per una falsa joventut perduda. Tenia el cabell solt i en veure’m allí, va somriure i em saludà amb certa timidesa, aixecant la mà. No era la primera vegada que coincidíem, però si la primera que em saludava, fet que va fer que tots dos, l’home i jo, aixequéssim la mà d’idèntica manera a com ho havia fet ella, com si fóssim bessons, somrient-li igual i girant els rostres respectius seguint-li el pas mentre la seva figura s’anava empetitint, en la rectitud del passeig vora el riu. Era bonic, de veure dones així.

- Tot s’acaba quan mai comença -vaig mormolar llavors amb la nostàlgia de l’inici d’aquest història. Si hagués estat sol, no hauria dit res, per no sembrar dubtes respecte a hàbits que no desitjava adquirir. Al ser-hi l’home, tenia cert sentit que deixés anar aquella frase.

L’home – ¿ O hauria de dir el dramaturg ?- , va sospirar amb complaença, tornant la vista al riu, als estranys reflexes que la llum hi destil·lava, com si mirés d’atrapar el que quedava del dia.

- Ja no caldrà que li digui res més, doncs. Una frase com aquesta bé es mereix el meu respecte.- ¿ Em tindria que haver sorprès, de sentir-li dir que aquella era la frase, la qual m’havia demanat abans de dir-la ?. La veritat és que no em sorprenia res, d’aquell home, ara que feia una estona que estàvem junts. Hi ha gent amb la qual t’hi pots sentir a gust de seguida que la coneixes. A vegades pel simple fet de sentir-te afalagat per haver triat la teva companyia, sense preguntar-te per l’interès que hi pugui tenir, perquè en aquest cas era ben clar. L’home volia parafrasejar-me en algun drama que pretenia escriure. Era magnífic, aquell fet i vaig pensar que m’hauria agradat comprar el llibre on hi sortís, la meva frase. Però , ben mirat..

-¿Segur que li anirà bé, aquesta frase ?- li vaig preguntar amb recança -Trobo que és una mica poca-solta. - Quan més hi pensava menys m'agradava, la meva frase.

Ell, però, decidit va posar-me la mà sobre l’espatlla, i em va dir :

-Si vostè es dediqués a escriure, estic segur que explicaria molt bones històries, en pot estar segur. Jo ja només m’agafo a frases com les seves, i miro de treure’n un drama, ni que sigui un de més. No em queda massa temps i...- se’m va quedar mirant la meva bota de caminar, que portava foradada per la sola- Vaja, una bota foradada... interessant...- llavors continuà, content de seguir parlant-me- però si li soc sincer, la seva frase seria un bon inici, en comptes d’un final, com la dona...que la coneixia, aquella dona ? – preguntà amb interès. L’home s’havia reviscolat, amb lo de la meva bota foradada. Me la vaig quedar mirant, no me n’havia adonat però era ben cert, la sola s’havia desenganxat per la part del davant.

-No...l’he vista algunes vegades...avui m’ha...bé ens ha saludat...no ho havia fet abans, però vaja, el riu és molt ample, no sé si m’explico.- Vaig aixecar la vista de la bota al  passeig buit de passejants, amb la meva melangia acostumada a certs fracassos. Allò em va fer reaccionar. Tornaria a estar sol, era inevitable.

- Es fa tard, senyor, agafi la frase – vaig afegir oferint-li la mà.No tenia sentit. Ell semblà, altre cop, entendre-ho. Encaixarem. -Espero que hi surti guanyant alguna cosa. Li dono les gràcies per haver tingut...com ho diria...la gentilesa de demanar-la, tot i que no feia falta.

Llavors em va dir, altre cop taciturn, allò de que ell mai havia guanyat res. Em va saber greu, per ell, per mi, per la tarda acabant-se.

-Res en el sentit de la seva frase, que pot ser molt – em digué amb certa esperança, tot donant-me les gràcies.

Després d’acomiadar-se, marxà en direcció contrària a la meva, cap-cot, les mans a les butxaques de l’americana, com si de repent hagués agafat fred. Pensant en els seus drames, concebent-los, meditant-los com l’arquer a punt de llençar la seva fletxa, sabent tot allò que ha d’escriure per fer diana. Tot el que voldria dir, amb els personatges adequats i la història adequada. 

Ben bé al revés de jo, ara que m’he decidit a explicar-ne una.

Recital

Cal escoltar-lo força alt. Per captar tota la veu aquesta, i tota la música que l'acompanya. Cal anar llegint to allò que diu. Cal anar separant les parts del poema, que van acabant amb la tornada hamletiana : Murder most foul. El crim més fastigós. Cal traduir. Cal gaudir de cada to sarcàstic, trist, dramàtic, real, vençut...de la seva veu. Cal escoltar-lo vàries vegades, amb paciència, si pot ser, quan s'acaba el dia i un està cansat. I cal preguntar-se com és que amb setanta-nou anys, aquest home encara fa el que fa. I com és que avui dia, el concepte d'obra mestra hagi desaparegut del mapa.  

"If you want to remeber, you better write down the names "

Bob Dylan