(...)
Hi havia un temps no sé si
qualificar de llunyà en què quatre paraules, una fotografia i poder una cançó
era tot el que necessitava no sé si per sentir-me acompanyat o per omplir el
temps o simplement com a constatació de posseir una certa traça per arribar cap
alguns llocs desconeguts no sé si dins meu o dels altres o inclús, en els
millors dels casos, a tot el mon a través de la xarxa per on el que escrivia
tenia la capacitat il·limitada de travessar les fronteres físiques que jo no era
capaç de creuar pel simple fet d’estar ancorat als llocs habituals ; era l’escape
room aquesta de la que ja molts o ningú es pot escapar i aquesta habitud es
va convertir en necessitat que ara no és res més que una tasca de manteniment
sense feedback aparent, una mena de solitud sorgida al moment precís de prémer el
conegut botó de publica perquè abans no, abans no és així i tot i així el premo
amb la finalitat darrera semblant al qui posa un llibre en una biblioteca un
cop l’ha llegit o l’ha escrit o l’ha fotografiat o l’ha escoltat abans de l’abans,
de quan s’escriu com ara faig en una tarda de pluja de diumenge i veig les
lletres i les paraules i les frases mentre recupero una cançó antiga del jack johnson
enmig d’un cd gravat al 2011 ara que remeno coses velles, antigues, i netejo i
me n’adono de tot allò que no he remenat en anys i que resten en llocs que
omplen armaris, calaixos, parets, cambres, cases sense res més per fer que
esperar algun dia en que les obres i somrius pensant com és el temps de llarg i
de curt a la vegada, com solidifica les costums i com estableix amb precisió
cronològica certs moments escrits o fotografiats o escoltats, amb data i noms i
cognoms i fins i tot, màgies d’un moment retrobats en aquest futur amb el que
em trobo cada dia i penso en que deu ser això, en aquesta importància de
saber-se auto-biografiat a través dels anys i a través de les paraules, les fotografies
i les cançons acumulades de tot allò aparent i profund que al capdavall genera
la clàssica satisfacció de la feina ben feta sense ser feina ni bona ni feta,
simplement viscuda i això a les xarxes, condemnades a no haver de fer endreces
no genera cap volum físic ni tangible impossible de recuperar com quatre versos
escrits en un full i guardats en un llibre en una llibreria d’una casa que serà
vella i venuda i amb ella la llibrera desballestada i el llibre regalat o
llençat o qui sap, recuperat i qui sap si amb el full caient qui sap si per una
relliscada en un terra de una nova casa i així quatre versos qui sap perquè,
seran llegits una altra vegada i aquestes coses tenen tal vegada més probabilitats
de passar que el fet de trobar-se d’aquí molts anys, quan ja no pugui actualitzar
l’índex aquest d’aquí al costat iniciat al 2007, de trobar-se dic, algú altre,
l’escrit volgudament amagat enmig de mils- espero -d’entrades d’aquest bloc on
aquesta mateixa lectura només demanaria, al cap i al fi, de provocar ni que
sigui un lleu i futurible
somriure
(...)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada