( dietari d’un llibre en blanc )
Pujar no ha estat fàcil. De fet
mai ho és però jo sempre he sigut més de pujar que de baixar, m’agrada pujar, m’agrada
veure una fita sempre més amunt del meu cap, superior a mi, un lloc on poder
arribar per llavors, mirar que hi ha més enllà. Qui diu pujar diu anar per
llocs desconeguts ; no tenen que ser llocs especialment llunyans, ni simplement
llocs on mai he estat. Els llocs canvien, com canvio jo, com quan es llegeix un
llibre als vint anys i no t’agrada o no l’entens per després, a la quarantena trobar-lo
meravellós ; o a l’inrevés. Recordo haver retornat, ja de gran, a un poble de
muntanya on estiuejava. Em van sorprendre les olors, entrant per la finestra
del cotxe : eren , més que olors, fragàncies retrobades, exactament iguals a
les respirades d’infant . Vaig pensar per un instant si res havia canviat,
conduint per aquella carretera estreta plena de giragonses, travessant gorges
on el riu, barreja de verd i blanc, lliscava amb l’ímpetu del nou, del
diferent, de l’alegre i feliç futur dels dies proveïts de tot allò desconegut
que tornaria a veure, molts anys després. Vaig arribar al poble, vaig cercar l’hotel
on ens estatjàvem. Ja no hi era. Malgrat això, els carrers eren els mateixos, amb
els seus empedrats i les seves cases velles i altes, estretes, per on corria,
fresc, l’aire; amb la seva església, el seu cementiri vorejant-la ple de creus
forjades, petites i negres. Hi havia una xocolateria també, de nom Flor de Neu.
Vaig entrar-hi i vaig demanar un suís. De petit no m’agradava, la nata amb
xocolata, mai m’havia menjat un suís, en aquell petit establiment amb l’interior
tot de fusta. Doncs bé, aquell petit fet va ser un tancament de cercle, abans de
marxar d’aquell poble. El vaig ben gaudir, aquell suís. Abans, però, havia de
pujar. Com he fet avui, sortint d’aquest mon estrany d’aquí sota des d’on
escric... vaja, se m'ha acabat la tinta...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada