Vida d'un nàufrag ( XV )

 

PAUSA

 

-         I tu què ets exactament ? –

-         Un espectre, és clar. Aquí només puc ser això. Què et pensaves, que seria algú real com la vida que potser voldries tenir ? –

Silenci. El nàufrag es queda mirant l’espectre amb cara de resignació. Quan l’ha vist ha sospesat la realitat aquesta a la que ella ha fet menció. Ha adoptat la figura de la darrera dona  coneguda, aquella dona apareguda del no-res, caminant per aquell camí tants cops recorregut, amb un gos negre grossíssim, un gos perfecte per estar-se ajagut davant una xemeneia d’una gran mansió shacksperiana, observant avorrit els tràfecs humans. Va vestida  amb uns shorts de color clar, samarreta color salmó, sabatilles per caminar a muntanya ; els cabells castanys tallats arran de nuca, els ulls d’igual color, grossos,  el nas curt i punxegut ; els llavis, prims. Tot plegat exactament  com el record clar i nítid que guarda d’ella el nàufrag.

-         És agradable almenys – contesta ell després de contemplar-la llargament.  – Vull dir, que siguis tu .-

-         Soc aquí per parlar, ja ho saps això no ?. No és el que volies fer quan et vas entrebancar expressament en aquell camí on ens vam trobar ja fa...  ? – . Calla, com si hagués estat a punt de dir alguna inconveniència.

El nàufrag somriu, recordant l’escena. Si una cosa creia que sabia fer bé era simular una ensopegada amb sí mateix. De fet, a vegades ni calia simular-ho però a ella, pel que sembla, no se li va escapar aquella entrebancada forçada. El nàufrag es mira la dona i veu que és exactament igual de freda i de distant  que aleshores. No li molesta gens, no pas com certes interrupcions aclaridores amb cert aire de superioritat del qui es pensa que ho sap tot, de l’inici al final.

 

-         Escolta – li diu ara amb veu baixa – m’agradaria de deixar de banda aquest fil narratiu... vull dir tot això del nàufrag i de l’illa... – Ella se’l mira, com sabent de què parla. Mira  la gran vall que té davant els ulls i mira el seu gran gos negre ajagut als seus peus, amb posat d’alerta, altiu, quiet , inamovible. Mira la gruta d’on ha sortit ell, ho mira tot com contravenint la seva afirmació, però també se’l  mira ara com si les paraules les acabés d’estar escrivint ella. Com si pogués fer-ho, com si volgués, de sobte, aixecar-se i emportar-se’l on ell desitgés.

-         Si t’expliqués que llavors només quedaria la nostra conversa, sense llocs ni pensaments ni impressions ni explicacions ni metàfores com la d’aquest gran ull de pedra dins el qual estem parlant. No trobes que quedaria una mica trist, tot plegat ? Buit, vull dir.-

-         No sé si ho saps, suposo que sí. Tinc el mapa i els llocs on he estat, i un llibre a mig escriure. Però mira’m ara, val ? Mira’m la barba i el rostre xuclat i les pellofes del meu vestit i les ulleres mig trencades. Almenys ho podem deixar de banda, com si estiguéssim...no sé...en un cafè parlant com m’agradaria haver fet amb tu algun dia-

-         Jo no et veig així – respon ella.

-         Ah no ?-

-         No. Mira’t el genoll si et plau.-

 

( el nàufrag se’l mira , tot observant la ferida per on hi surt un regalim de sang seca, com si s’hagués acabat de caure. Després es mira a sí mateix, tal i com ja ha estat descrit alguna vegada )

 

-         Em veus fora de lloc, suposo. De ser cosa dels espectres, que veieu coses que no son-

-         I de la ferida, què me’n dius ?- replica ella amb to irònic.

-         La ferida hi és, és cert. Saps que ets una mica seca parlant ? No somrius mai, tu ? Et faria més guapa, segurament-

-         Vaja, veig que m’afalagues. Aquestes coses les tindries que haver fet abans, amb altre dones. Vols que parlem de les dones que has estimat ? T’aviso que no tenim molt de temps, les topades amb espectres solen durar poc.- El nàufrag sospira.

-         No acabaríem amb les dones que no em van correspondre...d’això has vingut a parlar ? –

-         Jo només soc l’espectre d’aquella dona que vas conèixer. No li hauries volgut explicar coses de la teva vida ?-

-          

( l’espectre se’l mira i ara sí, li somriu. Està alterant el to de la nostra història, com un convidat no volgut, diguem-li de pedra, cobrant vida. El nàufrag se la mira i abaixa els ulls,incòmode, amb la por clàssica de fer el ridícul explicant la veritat ).

 

-         Sí, però per això hauria necessitat parlar amb ella no una vegada, ni dues ni tres, sinó més.-

-         I ho vas fer amb totes aquestes dones que afirmes que no et van correspondre ?-

-         Les vaig estimar i elles a mi no. Vet-ho aquí. –

-         I de les que et van estimar a tu ? I no em miris amb aquesta cara de sorpresa. Saps que hi ha dones que t’han estimat, i molt. –

-         No, no ho sé. Mai he estimat les dones que em convenien, saps ? I amb algunes anava errat però me’n vaig adonar massa tard. No podem girar cua i canviar les coses, és la llei aquesta de la vida que sempre et fa veure les coses quan ja no toca. – L’espectre se’l mira, silenciosa, amb els seus ulls vius. Després d’una estona, li respon.

-         Es clar que sí, però en cap sentit. Mai se sap el que pensa ningú de veritat, aquestes coses son així de sempre. Si no en parles, si no et comuniques, no s’hi pot fer res.-

( El nàufrag té un dubte, força evident )

 

-         ¿ Perquè em mires així ? –

-         ¿Com ?-

-         Com si em volguessis dir alguna cosa més. Tens uns ulls molt bonics...ja t’ho he dit, això , no ? –

-         Veus de que serveix parlar, doncs ? Em pots dir com t’agraden els teus ulls, i jo et podria dir com m’agrada la teva manera de mirar les coses, de com cerques l’inexistent amb una fe gens perceptible, inimaginable. Mira aquesta muntanya amb forma de rostre : els rocs i la vegetació han cisellat uns ulls, una boca, un nas...sense fer-ho massa clar com ho fa la natura quan es tracta d’imitar l’home...tu i jo ara volem saber dels dos, però ara ja torna a ser massa tard i malgrat tot parlem, deixant de banda el fil narrador que dius, com en el somni aquell que vas tenir. -

-         Saps res del meu somni ? –

-         Em mires els ulls oi ? –

 

( ... )

 

-         Veus ? hem aconseguit despistar algú, com quan la nit t’acorralava i vas acabar cridant el que aquell home et deia. Que cridaves ?-

-         Dawan...-

-         Sí, cridaves a la llum, ho sabies ? –

 

( ara deixem que ella observi el rostre d’ell, que allargui la mà de dits llargs i prims, que l’acaroni com si volgués treure-li una taca invisible, deixant el tou del dit polze li acariciï el pòmul; deixem, en fi,  que el nàufrag entengui el significat d’aquella paraula, i del que va venir després...)

 

-         No...però té la seva gràcia-

-         El què ? –

-         Que després em trobés uns ulls quasi tant bonics com els teus-

-         La Cristina, clar – El dit rellisca i la mà torna a redós dels seus braços,  creuant-se mentre estira el cap endavant.

-         Sí, ella era això suposo, això que dius tu, la llum. I ho he buscat després tota la vida. Per això m’entrebanco de vegades. – Rius ? – El nàufrag troba el seu somriure certament bonic i somriu ell, també, al seu torn.

-         Deixa’m riure, Dawan. T’haurien de dir així, Dawan, tu que no tens nom.-

-      El meu nom...- hi pensa el nàufrag, amb el seu nom - Aquí només soc un home seguint un mapa i ara...bé...res, ja t’he dit què m’agradaria, espectre sense nom. Però jo de llum, res. Més aviat soc mig cec, ara mateix.-

-         Estimar-me potser t’agradaria, Dawan ? Això ja no és possible, bé que ho saps.-

-         Sempre he estimat espectres, en certa manera. I sí, m’agradaria, penso que no em costaria gens. Tu eres diferent, de veritat que t’ho dic. M’ha agradat tornar-te a veure. Ja no em sembles tant estirada, ara que he parlat amb tu.-

-         Almenys ets sincer de paraula. Això agrada a moltes dones, t’ho puc assegurar. I d’altra banda...els espectres ho som bastant d’estirats, si això et consola. Però en fi, ara haig de fer de vigilant, que és el que mana la història. Segur que ja saps com anirà la cosa...un vigilant de pedra , cisellat amb forma de dona, amb un gran gos als seus peus mentre surts de les entranyes de les muntanyes de la follia...ara rius tu...-

-         No era el títol d’un llibre, això ? A les muntanyes de la follia.

Ella no sembla saber de què li està parlant. Se n’adona però del seu temps, acabant-se.

 

-         Mira’t el mapa i segueix el teu camí. I un consell : per seguir el teu camí posa’t les sabatilles aquestes tant noves que tens. I no cal que em donis les gràcies després. I si cal, crida, com vas fer a la caverna dels noms perduts.-

 

( i dit això el nàufrag cerca les bambes a la bossa i quan es posa la primera, nota alguna cosa que hi ha dins. Hi fica la mà i hi troba un cartutx de tinta. Emocionat, aixeca la vista vers l’espectre i amb sorpresa i certa tristesa veu una figura de pedra amb forma de dona asseguda, amb un gran gos als seus peus ).

 

És com si tot tornés a començar. El nàufrag torna a ser el nàufrag.

 

-Gràcies – mormola.