Instants

 

“ In fact nothing exists longer than an instant except the things that we hold in memory “ . Sam Savage, de la seva novel·la Firmin, Adventures of a metropolitan lowlife ( 2006 )

Llegeixo aquesta frase després de fer una foto de l’olivera sota la qual he estès la tovallola. Em fa mal l’esquena, no trobo una bona posició per llegir. Finalment n'encerto una, de costat, recolzant el braç dret sobre la gespa, els dits de l’esquerra damunt la frase aquesta. Hi ha poca gent, tothom que ha de dinar ja ha marxat. L’olivera fa una bona ombra, s’hi està bé així. Savage té una prosa simple sense metàfores , alhora de delicada i dotada de una ironia amable i demolidora . Firmin et fa somriure davant la tragèdia dels homes. En la tranquil·litat aquesta de pensament escolto algú cantant amb igual delicadesa ; més aviat taral·leja una veu íntima i llunyana, tot i ser a prop : darrera el tronc del cedre blau es veu un cos partit de dona; al seu costat, un cotxet de nen ; girant una mica el cap descobreixo dos cametes i uns dits pessigollejant un melic nu. De fons, unes nenes es banyen a la piscina. Una d’elles porta els peus embotits en una mena de disfressa de sirena, simulant una cua de peix. Va fent petits bots damunt els rajols recremats de vora l’aigua, mentre les altre dos es capbussen, tot jugant a anar a buscar una mena de disc de plàstic groc que llencen una i una altre vegada.

Mentre torno a la posició en què miro les fulles de l’olivera contra un cel blau a més no poder, mirant de que l’esquena no es queixi, arriben dues dones amb una nena petita. No me n’adono fins que aixeco l’espinada i em trobo amb la vista de una d’elles cercant ajupida alguna cosa dins les bosses que porten. No puc evitar de veure bona part dels seus pits, abocats endavant per sobre el petit mur que separa la zona de gespa de la piscina. Després es redreça, deixant al descobert una panxa perfectament ovalada, amb forma de síndria a punt de ser collida, de pell tensa com un tambor, una pell – com la resta del cos – amb un bronzo d’anunci, del color de la mel del romaní. L’amiga no és tant espectacular com ella , però té exactament el mateix to en la pell, com si totes dues haguessin pres exactament les mateixes hores de sol. L’embarassada se’n va a l’aigua, cap a la nena que ja és dins, d’uns cinc o sis anys. L’altra puja les escales i s’asseu amb les cames creuades al costat del tronc del cedre blau, i es posa a mirar alguna cosa al mòbil, abstreta. Porta una polsera senzilla amb unes boletes com de fusta al canell de la mà esquerra. Jo em torno a estirar, a poc a poc i abans miro la nena amb la disfressa de sirena, que segueix botant com si fes una carrera de sacs. M’ha vingut al cap el relat que vaig escriure sobre la dona i el nedador i el dofí, i l’aigua que no era d’un verd tant clar. Torno a Savage i la seva frase. Dins l’aigua l’instant es fa més llarg i el record de l’ombra del meu cos al fons de rajoles blaves de la piscina és recurrent de cada estiu, per la seva nitidesa provinent de la simplicitat d’aquesta figura negre movent braços i cames . Podria ser la de qualsevol, és com una ombra no reconeguda i a diferència de les ombres fora l’aigua, no està lligada a cap cos, és lliure. Soc jo i no soc jo a la vegada, i mentre estic submergit la veig moure’s com una mena de desdoblament, una mena d’essència o espectre, capaç de seguir allí dins quan jo ja sigui fora prenent el sol; o quan ja no sigui estiu i l'aigua s'hagi enterbolit de tardor i d'hivern.

L’amiga em mira un instant, com adonant-se de la meva presència per primer cop, encuriosida. Breument, creuem mirades. Em pregunto quina edat deu tenir, potser trenta i pocs ? Ella, per la seva part, veu un paio de cinquanta-i-un anys d’antiguitat que s’aixeca molt a poc a poc de la tovallola, es treu les ulleres, tanca el llibre, camina fins a la piscina i s’asseu al seu llindar, refrescant les cames dins l’aigua. Al moment de seure sento un “perdó ” de una de les nenes quan ja és a l’aire, en aquest instant en que és a l’aire i se n’adona que em deixarà ben xop quan caigui a l’aigua. Un altre instant seguit de una mullena. Res és més llarg  que un instant. Una bona frase. Somric a la nena, no passa res. Les amigues xerren. L’amiga esternuda, i aquest trenca de cop l’encant que tenia. És un mig esternut, d’aquells que intentes parar i la força fa que et surti pel mig dels llavis amb so de pet mullat. Torna a esternudar exactament igual i encara després, un altre cop. Això és que sempre esternuda així. És curiós això dels esternuts, tothom sol fer-ho sempre igual, i és una cosa que no canvia mai, com la lletra. Cadascú té la seva. Em fico dins l’aigua i em submergeixo, sense cap mal a l’esquena. De dins estant, observo en una nebulosa enmig de reflexes daurats, la forma aquella perfectament ovalada, amb algú a dins, a punt de sortir. Després nedo una estona d’esquenes, fent les paus amb aquest sol despietat d’aquests darrers dies. Un altre instant mirant de convertir-se en record. Com la nena amb la disfressa de sirena que, finalment, es llença a l’aigua.