( Dietari d'un llibre en blanc )
Surto d'aquesta fosca muntanya de la follia banyada de blaus i negres. He tingut una experiència curiosa, avui, el que em penso és una visió tot i que no ho tinc clar, encara, doncs l'espectre -així s'ha autoanomenat ella - m'ha fet trobar el cartutx de tinta que donava per perdut i també, ara que hi penso, m'ha fet cridar el teu nom per segona vegada en aquesta illa. No recordo massa del que hem parlat. He arribat a l'ull dret cansat, molt cansat. Recordo que m'ha dit Dawan i també nàufrag sense nom, però jo en tinc un, de nom. Trobo que no s'ha de canviar el nom de les persones, malgrat existir la temptació de fer-ho. Potser només si es tractés d'un nom artístic o un pseudònim, com per amagar que qui escriu tot això no és un nàufrag, per exemple. Tant de bo ! Jo i la meva història, apòcrifes en la immensa història de la literatura no impresa.
El cert però, és que trobo a faltar la llacuna d'aigües cristal·lines, la cova, la llagosta per sopar, els cocos, la rutina de l'illa abans de la tempesta...el mar també. M'he tornat mar-depenent. Soc una persona de rutines, quan n'agafo una em costa d'abandonar-la. D'algunes en faig, lògicament, vicis. Per sort puc seguir escrivint. Després de passar de l'ull dret a l'esquerra per un passadís secret tapat per una munió de ratpenats he pogut baixar...podríem dir que a terra, per anar a espetegar dins un bosc humit, ple d'arbres molt alts. Abans de continuar he fet un esbós del rostre aquest fet de roca i arbres, mentre menjava la darrera de les provisions vora un broll d'aigua. Sembla una màscara, amb tota aquesta negror d'ulls i boca. El meu dibuix, vull dir, que res té a veure amb la realitat; per fer-ho hauria de ser bon dibuixant. Com Canaletto pintant Venècia. Mai he estat a Venice, suposo que perquè mai vaig tenir ningú al meu costat per anar-la a visitar. Un lloc complicat on anar, ara mateix. No surt al meu mapa del tresor.
He trobat de seguida un camí empedrat fent una llarga ziga-zaga per on discorro franc cap al que suposo "l'arbre del penjat ". Sí, el camí és fet d'ancestrals lloses de pedra fosca amagada entre el fullatge tendre del sotabosc, però l'impressionant son aquests arbres " cotoners" de branques esteses, movent-se a la minsa llum de la foguera, en aquesta nova nit, protegint-me de la meva soledat, vivificant el meu somni. Donant-me llum. Els arbres sempre fan bona companyia, per més tenebra i por que semblin generar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada