Tirem enrere els rellotges.
M’ha costat molts anys
de saber si els matins serien més clars
o bé les nits més fosques.
Tot depèn d’una hora, diuen.
És ben fàcil, em diuen :
a les tres seran les dues,
les set matineres les sis
les vuit vespertines les set.
Sense entendre-ho massa penso
en quan el campanar
encara tocava de nit :
recordar de si eren dues o tres
les campanades del canvi d’hora.
Del dubte raonable.
I de quan les campanes, de sobte,
tocaven a morts.
Tot depèn d’una hora
i no sé pas si serà meva.
Reculo les busques
amb llangorosa angunia
de si no serà pas mentida
que els matins siguin més clars ;
de si no serà pas veritat
que les nits siguin més fosques.
Però acabada de guanyar
aquesta darrera hora,
penso que, ben mirat,
les dues no son tocades.
.
.
.
O eren les tres ?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada