Diumenge

 

 

Sota la figuera el sol esquitxa les fulles de darrera llum. Els peus ja trepitgen fulla seca, fent-ne sentir el seu cruixit d’alarma : aviat les branques seran nues. Mentrestant les fulles van esgrogueint-se, tot morint-se. Al redós de la figuera, vora el tronc poderós i curt, ramificat, la meva figura encara és cega per qui passeja a prop, com si hagués desaparegut del paisatge a l’entrar en aquesta tosca cabana feta per sobreviure els estius. Des d’aquí veig com se’n va el dia; com el sol, ja desgastat, abandona tant l’escalf com l’enlluernada del seu vol cada cop més baix. Fora d’òrbita trobo a faltar la frescor sota la volta d’un bosc humit, les passes vora un riu o els dies i dies de pluges calmoses de tardor, com si fos aquella rialla perduda d’algú que hem estimat. La llum, però, segueix inalterable al pas dels anys. El passeig, estranyament buit, fa avui de cementiri.