Ella posa els dits damunt el vidre, estirant-ne els tous, relliscant fins que el palmell sent la fredor de la darrera nit, marcant aquell amb totes les fines línies del baf de la seva pell calenta. La mà, tensa, es doblega al seu impuls natural davant l’embranzida, mirant d’aferrar-se a la superfície; les ungles rellisquen , s’esgaripen cercant un punt de subjecció impossible. Vençuda, la deixa anar i cau entre sospirs mentre el vidre, discret, xucla en un instant aquella línia anomenada de la vida.
4 comentaris:
Potser me'n vaig del test però he vist l'escena dels vidres entelats de Titànic.
Bàsicament anirien els trets per aquí ... però jo no la recordo, aquesta escena tot i que la pel·lícula tampoc la recordo massa. és aquella que al final s'enfonsa el vaixell, oi ? ;)
busca l' escena, busca-la...
Val, sí, però la idea meva a l'escriure l'escena és més d'evaporació que no pas d'aquesta condensació com de sauna de la peli.
Politesse en diuen els francesos.
Publica un comentari a l'entrada