Vida d'un nàufrag ( XX )

 

Mecanografiar el desastre. La il·lusió aquesta de poder fer-ho. La fera rondant el petit campament on el nàufrag dorm, plàcidament. El foc gravitant, alertant, desfent possibles atacs, morint-se en brases, fumejant. Tantes idees per colrar una pell blanca en negre, per transformar una identitat, per deixar a l’instint fer la seva, però totes inútils. El fracàs és com la falç a l’estiu, que ho talla tot deixant el camp lliure. El gran felí s’apropa i ensuma el pobre home, arraulit. Se’l mira, silenciós, com quan un es mira qualsevol bitxo  sense intenció de matar-lo però fent-ho de repent, amb aquest sentit profund per la seva insignificança, en un acte paradoxalment inconscient, impròpia d’altra banda en animals dits irracionals, com és el cas. Només és cosa d’homes, l’odi, la rancúnia, la pena... sembla pensar la fera, que s’està allí observant-lo fins que se n’allunya, amb pas cadenciós.

Només és un home ...

I l’home camina, no sabem si amb el sigil llegendari del tigre bengalí o bé amb la fam carronyaire de la hiena. Camina per la prada allunyant-se de la roca vora la qual ha passat la nit. La pedra negre del mapa, un illot fitant el camí que ara, se li torna a fer una mica interminable, on el nàufrag té aquesta sensació que més tard – o més d’hora, si és que ja ha estat escrita, la seva vida com tantes històries passades – recordarà com la dels primers passos donats sense saber d’on prové. D’on ve, aquest nàufrag ? Ara ja en sabem una mica més i tal com diu l’home del somni, sap que torna a ésser pel sol fet de caminar.  I mentre ho fa, mira el cel d’aquesta illa on es troba per cercar certeses, tot i que el blau lluminós del matí no és el millor lloc on cercar lògica ni racionalitat. Al nàufrag aquest blau sempre li ha semblat estrany, un mena de paper embalant aquest regal que és la vida, de la qual a dia que passa entén menys coses, quan potser hauria de ser a l’inrevés. Diuen que els homes savis son aquells que dubten, que s’interroguen sobre tot allò conegut cercant-hi veritat i al final deixen anar aquella frase de que jo només sé que no sé res. El nàufrag no vol caure en aquesta temptació pròpia de descreguts, s’agafa a totes aquestes petites coses com la del cel estranyament blau, sense entrar a buscar-li raons ; té, en certa manera, por de perdre una virginitat enfront totes les sorpreses vingudes, precisament, del desconeixement, com qui escolta una cançó nova cada dia i li agrada, per més diferent que sigui de l’anterior. Tot és música, pensa el nàufrag, sense pretendre recordar aquest moment observant el cel i la seva estranyesa agradablement blava. L’equilibri del ser o no ser. El nàufrag aixeca una cama dreta, tot recolzant la mà esquerra ben oberta, inclinant el nas fins al polze per provar-se d’aquesta manera absurda i una mica pueril que té aquell perfectament intacte. Es queda rígid, inamovible, satisfet. Després, tranquil, continua avançant.

De totes formes, és conscient del fet d’estar-se allunyant del seu particular lloc de partença. Cada cop més, com més lluny és de l’oblit. No sap  si tornarà a veure la llacuna d’aigües cristal·lines. La recorda bé, la placidesa quieta, verda i transparent de la seva darrera llar ; la recorda tant bé com les altres llars del seu passat, en aquest sentit el nàufrag no té cap moment de reinici perquè ho recorda tot. Té bona memòria, malgrat mai ens arribi a dir res sobre si mateix.  Comparar-se amb algú altre ; d’alguns altres , possiblement de tots els altres , el fracàs ha contribuït a produir un cop de sort inesperat, el del silent grafisme de les paraules, anotades en un llibre en blanc. Per ell sabem que ha baixat per dins un baobab, cosa realment extraordinària. Té el seu periple, el nàufrag, ha deixat enrere la darrera solitud per abastar-ne una de nova. L’existència s’anella com grillons en la cadena d’un condemnat, i el seu soroll no és res més que el pas dels anys.

 Aquesta darrera frase fa aturar el nàufrag , per anotar-la al seu llibre. Quan ho ha fet, nota que les herbes de la prada s’han anat fent cada cop més altes, molt més altes, fins no permetre-li de veure l’horitzó. La llum fa espurnejar part de les espigues, bordes, fines, rossejades i gràcils al breu toc de la brisa, propera a una primavera inexistent. Una primavera sense dona però amb tots aquells moments, perfums, moviments que tot sovint la natura ensenya de manera femenina. El nàufrag ara sembla bussejar dins aquesta herba alta i si el miréssim a vista d’ocell, només entreveuríem el seu tosc capell amb forma de vaixell dirigint-se a un punt on hi trobarà el gnòmon d’un rellotge de sol , sobresortint com el pal major d’una nau navegant en un mar de cabelleres rosses netament oníriques, certament somniades, però diferents. De fet, abandonades dins un mapa.