Converses ( I )
-
Mai t’he preguntat com és que parles tan bé l’anglès, Roig
–
L’home ja fa uns dies que resta sobri. Li
tremolen les mans mentre beu d’un glop, el conc d’aigua fresca ofert pel jove
amazic, sempre pacient.
-
Redeu ! Quina set ! – afegeix mirant la línia de
l’horitzó del mar estès davant seu, amb un primer pla dels seus pantalons i els
peus, plens de durícies, arrugats i colrats pel sol i la sal del mar.
-
Vaig navegar uns quants anys amb el Mary, - el
jove de cabell pèl-roig es pren el seu temps per respondre al vell que té al seu costat, pensant en
si se’l creurà o no, si val la pena explicar-li alguna cosa a algú com ell,
malgrat no haver-hi ningú més i probablement mai hi torni a haver-hi ningú més,
reflexiona mentre es disposa a continuar - a les ordres del capità Nuno
da Silva. Feia de grumet, aleshores. Ens van capturar vora Cap Verd, els
anglesos. Ens van afegir a una petita flota rumb a les costes americanes fins
arribar al port de San Julian ... allí vam haver de cremar el vaixell, la fusta
estava tota podrida. I allí va ser on vaig acabar a bord del Pelícan ,
la nau del capità Drake ... potser n’ha sentit a parlar ...-
El vell corsari deixa de beure al sentir
aquell nom i girà el cap vers el perfil fosc del berber, el qual gira també el
seu i fixa els seus ulls clars cap als seus, petits i rodons, negres; la seva
barba grisenca, el rostre arrugat, el seu cos cansat ajagut damunt la sorra. Ja
deu superar la quarantena d’anys, de ben segur. Si l’ajuda ho fa perquè creu en
el deure de fer-ho, pel sol fet de ser algú més gran que ell. Tot i les
borratxeres , el seu mal humor, la fatxendaria del qui es vanagloria de dones,
fama i doblons, el vell Stevenson no té res, a l’illa. I al Nho tot això li ve
de sang, d’una idea d’hospitalitat, de
respecte cap a l’altre. Li ve del desert i del mar, aquests dos grans germans que
li han ensenyat tot el que sap dels homes i de la vida.
-
¿ Drake ? – repeteix. –
¿ Francis Drake, al qui sa majestat la reina Elisabet va fer-li els
honors de la maleïda noblesa ? Si és veritat el que dius, noi, més t’ haguera
valgut no haver après res d’anglès ... el fill de sa mare ... –
-
Ell mateix m’agafà sota la seva protecció. Soc bo llegint
el cel.- continua ell sense fer-li massa cas - Li queia bé, deia que tots els
àrabs havien de ser com jo, malgrat no saber jo que volia dir ser àrab.
-
¿ No ets àrab així ? –
-
No ben bé – contesta amb un petit sospir
d’acceptació -, jo soc amazic, pertanyo
a un poble lliure, sense nació. – Es mira el vell i afegeix com per fer-se
entendre - : soc fill del desert.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada