També

 

La granota, immersa dins el seu líquid element, va girar els seus ulls inflats i sorruts cap a mi amb parsimònia, sense moure un muscle del seu cos. Abans d’aquell lleu moviment haguéreu dit que potser era morta ; però no, la seva quietud , pensant-ho bé, tenia la falsa disfressa adoptada pel depredador, cercant una víctima propiciatòria.

El petit dipòsit d’aigua on jeia es trobava en una antiga teuleria abandonada, vora el camí per on jo transitava una tarda calorosa d’estiu, cap al tard, quan la marinada fa de la seva frescor un bàlsam per cos i ànima. La granota, com he dit, se’m va quedar mirant amb la seva cara eterna de pomes agres, amb aquell punt estrany en la rotació de les seves pupil·les que dominaven tot el que l’envoltava, semblant a la suficiència d’una emperadriu o d’una reina quan estan avorrides. Vaig pensar, llavors, si no ho fou en una vida anterior, si no amagava alguna corona al fons d’aquell dipòsit farcit de la pols que la natura anava deixant com  fabricant un univers on ella pogués regnar sense haver-se de preocupar de tota la sequedat que l’estació havia deixat en la contrada. Sense aquell dipòsit, la granota seria morta, de ben segur.

-El meu univers – em va dir aleshores com responent el meu darrer pensament – no és gaire diferent del teu. – Jo tinc el meu sol – afegí girant encara més els seus ulls cap al reflex d’aquell en l’opacitat de les aigües, darrera seu -, les meves estrelles – m’indicà rotant-los hipnòtics cap a totes aquelles partícules surant vora el seu cos estarrufat- , la meva nit – i aquí els tancà, com meditant les seves foscors animals-.  I també...- digué obrint els ulls, però no acabà la frase perquè en aquell moment un mosquit d’aquells anomenats tigre s’aturà al voral del seu territori, fet que provocà una immersió sigil·losa per immediatament veure jo un atac-llampec en tota regla, on la llengua de l’amfibi s’apoderà de l’insecte fent-lo desaparèixer en un tres i no res.

En aquell moment, el dipòsit, amb el seu sol i les seves estrelles restà com abandonat, buit de vida, doncs la granota havia desaparegut sota l’aigua. Em vaig quedar esperant, fent una ullada a l’antiga teuleria, un edifici petit amb tot de finestretes sense vidres, per on la vista enquadrava el paisatge com si fos un puzle, com aquelles quadrícules que m’ajudaven a mantenir la proporció quan copiava algun dibuix de petit. Estranyament, encabat mai quedaven iguals i sempre hi havia un braç d’en Massagran o el barret d’en Lucky Luke o la panxa ratllada de l’Obèlix deformant el conjunt. Com si les coses no fossin mai el que semblen ; com si pels batents de les finestres s’hi amagués tot el que feia falta per fer del mon un lloc entenedor, proporcionat, perfecte.

 Feia calor allí dins, així que vaig sortir i vaig fer un darrer cop d’ull al dipòsit, on les primeres foscors de la nit tornaven a mostrar el cos de la granota damunt un cel, ara negre, com si no hagués passat res. Aquest cop no vaig copsar els seus ulls, tot i estar segur – després de l’exhibició anterior – que ja em tenia calat, de dalt a baix; com si sospesés el seu estat de golafreria, ella, que podia fer el que vogués amb algú com jo, tant lluny del seu mon.

-I també ? – vaig preguntar amb veu baixa, apesarat per una falsa esperança. Ho he de reconèixer : jo no canviaria mai i per això vivia amb la meva quietud, que era d'una altre mena.

Però ja no em contestà. Tant sols vaig poder veure – o em penso que va ser així, com quan esborrava les quadrícules fetes a llapis un cop finalitzava un dibuix fent fonedissa certa il·lusió - el reflex d’alguna brillantor en les seves ninetes quan es van tornar a girar,  indiferents, sorrudes i inflades, lluny de les meves. Inclús ara, sempre.

Va raucar, després, com fent-me fora.