Hi ha les elits i hi ha els
viatges ; hi ha els contes d’estiu, la mar i ara la pluja, si se’n pot dir així
; potser sí. Hi ha les hores i les onades, mai acabarem de saber-ne les seves
identitats, falsament acceptades. El temps lliure i el fer tard, l’espera. L’obsessió
passatgera , la comunicació fallida. Una primera frase, sorgida de sobte : sembla
com si ens hagués de salvar un campana que mai sona. Els tendals dibuixen
itineraris ja explorats, poc definits en el records. I la pols rera els quadres,
les fotografies, sota els llits i els mobles, esperant els seus draps invisibles
al pas del temps. La recerca, la calor mal portada. Al darrer dia, l’esperança
desdibuixada en un reflex, una imatge, un mirall. Uns pantalons curts. L’escuma
i les canes, difícils de veure als cabells, ara més rossos. Matí de núvols, de
darreres paraules, d’algun comiat, de neteja. Tic-tac, tic-tac. La una. Dormida,
pinassa a les escletxes, seques i punxegudes, sempre en parella. Escletxes
sense llum. Cansament momentani, cap emoció sinó fos per aquests nens, corrents
dins un camp verd. Il·lusionar-se, dormir, dormir, dormir. Nit. Finalment,
trona, llampegueja. Plou. Serà que sí, ara que s’acaba, com aquell cotxe
descapotable, passant per una carretera de costa. Com l’escorpí vora el mar o
la marmota xiulant a la vall. La tempesta s’acaba ràpid, com tot a l’estiu. Deien
dels amors, els cossos xops, els versos ... el cel era ple de dolcesa de pluja
i rastre de llampecs ... seguits de
fondes campanades de trons ... vet aquí la campana, qui ens salva a
nosaltres ? ja no és així com ha d’anar, si jo no soc pas tu. Acabo Juliol i ja
demà, altre cop,
vacances
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada