Converses ( II )
-
Sort del bot. Amb aquesta marea alta ens haguérem ofegat,
aquí dins. Guaita ! - fa l’Stevenson tot assenyalant endins des de la proa del
petit esquif, el qual llisca suau per l’ampla galeria de pedra.
En Nho s’espera a contestar. Espera a que el
bot s’apropi més. Finalment s’endinsen dins una gran gruta, dominada pel que
sembla una llacuna interior, damunt la qual centenars d’estalactites els
observen. La barca sura lleugera fins aturar-se en un punt, com si aquella
hagués anat a parar damunt un magnet ocult dins la profunditat de l’aigua. Tot
resta quiet, tan sols queda el so del mar, ara llunyà, com a teló de fons dins
un paratge impertorbable, intemporal ; un lloc on qualsevol sentiment humà, per
força, ha de transcendir o bé fondre’s, simplement, en el no-res.
-
Té un aire de tomba, aquest lloc – diu el vell amb veu baixa, mormolant, mentre
encara l’aigua allargant el coll per damunt l’escàlem tot esperant- se qui sap
què.- Una ombra, només, el reflex negre atiat per la meva sang...- diu
observant el reflex del seu rostre, rient sense rialla, com filant tenebres.
-
Els ulls s’hi han d’acostumar, a aquest tenebra.-
contesta l’amazic amb el seu somriure habitual, franc.
Li agrada , d’haver sortit d’aquell cul de
sac de cala que els obligava cada nit a lligar la barca i pujar fins una mena
de talaia des d’on va divisar una possible entrada a l’illa, ni que fos sota
terra.
-
Els meus ulls- continua ell - ... darrerament veig moltes
cares, Roig. Rostres que fa temps que no veig, gent de la qual no recordo el
nom. – Es redreça, tot esperant aquesta llum amagada dins la foscor sobtada.
Gira el cap cap al jove company. En Nho observa el lloc bocabadat, el cap alçat
seguint minúscules gotes d’aigua caient damunt la lassitud de l’aigua.
-
Miri aquests
anells – diu indicant-li els breus cercles que van sorgint i desapareixent al
ritme de les gotes caient de les puntes de les estalactites – allarga un braç i
una li cau a la mà. Acte seguit la llepa. Aigua dolça ! – exclama amb alegria.
El vell mira els anells sense fer-li massa
cas. Des que no té rom per beure, es troba cansat, meditabund. Res sembla
importar-li massa, com si s’hagués adonat d’ un gran pes arrossegat com els
grillons d’un condemnat i del qual no en sabia res fins ara, al darrer tomb de
tots els tombs de la seva vida.
-
Els rostres ... – diu fixant-se en com l’aigua dibuixa,
concèntrics, tots aquells cercles durant segons fins empassar-se’ls de nou.-
Els noms oblidats.- afegeix tot sospirant.
-
Aigua, Capità Stevenson !! – crida ara amb veu més alta. Les
tres paraules ressonen per tot l’aire de la cavitat, cada cop més febles, fins
deixar un son..son..son (*) perdent-se en una profunditat cada cop menys fosca.
L’home es queda parat, davant aquella veu
recordant-li el seu cognom ; fent-li memòria del seu fill, el rostre del qual
apareix també ara, sota una altre gota caiguda del sostre de pedra. Es mira el
noi, com si fos una mena de bruixot. En un altre temps de ben segur que
l’haguera matat, pel sol fet d’haver-li portat a la memòria. De manera natural
se n’adona que la mà li ha anat al cinturó que ja no té, cercant una daga
inexistent. Aquest impuls el revifa, i el pes sembla minvar. Se’l mira i se n’adona
que no hi ha ningú més allí, apart d’ells dos. Per alguna raó desconeguda, son
allí. El seu destí els ha unit. Un naufragi, una barca, una illa. I ara tots
aquells noms.
-
Sí, aigua, noi. – i li somriu.- Qui m’ho havia de dir. Saps,
jo tenia un fill, un fill del qual no en vaig voler saber res. I vaig tenir un
pare. ¿ El recordes, el teu pare, Nho ?-
És el primer cop que li diu pel seu nom. El jove
dubte un moment però finalment s’obre la camisa. Li ensenya un objecte, una
petita joia plena de signes en àrab, circular, penjat d’una cadena de plata. Un
astrolabi. Se’l treu i li mostra. El vell l’agafa.
-
Era del meu pare- diu sense afegir res més.
-
Molt bonic – diu passant el dit per sobre la seva
superfície. – ¿ navegava ?-
L’amazic se’ l mira, trist. Fa que sí, amb el
cap.
-
Me’l va donar la mare. El meu pare va salpar quan jo era
molt petit i ja no va tornar. – L’Stevenson assenteix.-
-
¿ On vivíeu ? –
-
A Jerba. Fa temps que no hi he tornat, tampoc. Però ella
ja ho sabia, això. Deia que era com ell, que no havíem nascut per sortir a
pescar i prou.-
Els ulls ja hi veuen, en aquella
mitja foscor.
-
Cadascú té el que
la sang li dona, Roig. I ningú se n’escapa. – sentencia finalment el barbut
corsari. Hauríem de mirar de sortir, noi. Apa, remem ! – diu tot tornant-li la petita
joia.
Llavors agafa cadascú un rem i remen, cap el
que sembla una sortida. Mentre la barca s’allunya, encara sentim dir al
corsari, amb veu difuminant-se lentament :
-
Si un dia hem de fer un mapa, d’aquest lloc en direm la
caverna dels noms perduts ...
-
I del pas a la
caverna, el pas dels ofegats – afegeix la veu d’en Nho, més difuminada encara.
-
I el tresor ... – però no se sent res més.
I desapareixen en la foscor, mentre l’aigua
de la llacuna continua empassant-se històries, i noms, en un gota a gota d’històries
passades, impertorbable i petri, quasi bé etern. Com passa amb les generacions
dels homes.
( * )
fill, fill, fill ... ( de l’original anglès ).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada