La llum esquitxa plàcida les aigües de la bassa.
Les aigües emmirallen la llar abandonada.
Han aïllat la llar. Un rètol indica perill de caiguda.
La miro, els ulls alçats.
Llegeixo la vermellor espantadissa
d’aquestes lletres com si fos testament,
l'hereu de la darrera de les quals
m'esmola la tristor : ruïnes.
A la bassa,
les arcades i les teules del sostre,
l’estructura de línies definides, l’arrebossat,
certament hi son desdibuixades
però alhora encara hi son ben fermes.
La malmesa balconada, sota la qual algú
probablement va deixar anar un t’estimo,
resta amagada en l’esbós verd dels arbres .
I el blau del cel, desterrat al líquid element
com si el temps fos definitivament innocu,
permet als meus ulls fer la trampa
de no voler alçar-los ;
mantenint la vista immòbil
en aquesta pàtina polsosa
-limítrof de somnis i desitjos-
per on, de sobte, l’atzar arreplega
- d'allí on tot s'enfonsa -
una nova tessitura, un nou cant,
amb forma de cor de peixos.
2 comentaris:
Reflectida dins l'aigua, reflectits els nostres records d'allò que va ser i no és, sembla que encara hi respiri un bri de vida. Deu ser el moviment, el fimbreig que ho retorna tot.
Doncs sí, perquè el lloc va ser i ara ja no i l'estan deixant caure a trossos mica en mica. la descoberta dels peixos em va alegrar el migdia.
Fimbrar el bri de vida i ... qui sap.
Publica un comentari a l'entrada