Prenc mides a la lluna. Estic sol, avui tothom ha marxat amb presses. A fora plou amb ganes; la pluja se sent esmorteïda, llunyana. Si giro la vista, els vidres regalimen i al seu darrere, la foscor del polígon es desdibuixa pel taronja d'un parell de fanals tristos. Al petit despatx, ancorat en un extrem de l'oficina, la llum il·lumina ben bé la taula, una llum blanca i potent, com si la lluna hagués baixat cap aquest petit cel nocturn i tranquil, com si fos allí dalt, avui que no es veu.
La música m'acompanya, de fons, com el so de la pluja. Em miro la lluna, que algú m'ha demanat per fer-li una mica de preu, com si aquestes coses tinguessin preu. La lluna es regala, que penso. Potser per això, a punt de marxar, escric aquestes ratlles per qui la vulgui agafar, avui que no es veu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada