En aquell capvespre gloriós, el sol tingué la gentilesa de concedir-li- si així ho volia ella- qualsevol cosa que no tingués i desitgés fervorosament. Sorpresa i aclaparada, s’ho rumià una estona i, excusant-se després educadament li demanà si no fora possible el contrari , és a dir, de desfer-se igual de fervorosa del que ja tenia. El sol, llavors, inclinà el cap deixant anar els seus millors raigs abans d’anar-se’n.
I
d’aleshores ençà ... la lluna.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada