Anotació per un conte ( i mil posts )

 

Anotació per un conte, que podria ser un conte en sí mateix : vet aquí un plataner, enmig d’un parc de ciutat, vora una avinguda força transitada. Un dia veu passar un tràiler d’una coneguda marca d’aigua mineral. Damunt la lona, un paisatge de Pirineu amb un avet al mig i un riu cabalós passant-li pel costat ; i muntanyes de fons i un cel blau. El plataner queda captivat per aquesta imatge i decideix, amb les decisions pròpies dels infants o d’alguns innocents arbres de ciutat, que ell serà un avet com aquell. I mica en mica, a mesura que creix, les seves branques van agafant la forma punxeguda dels avets, més amples en la seva base, progressivament estrenyent-se fins la punta de dalt de tot, formant un triangle més isòsceles que escalè- per així entendre’ns millor - . No gaire lluny d’allí, una figuera centenària aguanta el pas del temps, es tracta d’un arbre d’interès local – nacional no, perquè n’hi ha moltes de figueres centenàries, com oliveres, alzines o roures -, originària de quan allí només hi havia un mas i terres voltant-la, mas que va acabar sent derruït però que va donar d’herència nom al barri ( aquí podríem fer un incís sobre la seva vida centenària, però com se sap, la vida dels arbres pot ser avorrida sinó fos per tot allò que han vist i han pensat i han sentit, des de la primera gota de pluja al darrer capvespre del seu temps ) . La figuera i el plataner parlen com parlen els arbres, a través del vent quan travessen les seves fulles. Aquesta manera de comunicar-se és, naturalment, sols possible a partir de mitja primavera i s’estén fins ben bé fins finals de setembre. Son converses com les fulles d’ambdós arbres, caduques. No donen per massa tampoc, perquè en aquesta ciutat no fa gaire vent, només bufa la marinada per les tardes, sobretot a l’estiu, fet pel qual les converses esdevenen agradabilíssimes. No passa com, per exemple, als extrems del país, on els arbres semblen més aviat discutir tot el dia. La figuera i el plataner  tenen converses molt lleugeres, com entre àvia i net, converses on la figuera mira de convèncer al plataner de que ell mai podrà ser un avet, tot i que ella recorda haver vist avets, per aquelles contrades, i dos cedres del Líban preciosos que van acabar per assecar-se ja feia molts d’anys. El plataner la deixa fer, la deixa dir, ell és jove i sap el què es fa. N’està convençut, de poder arribar a ser un avet. Amb tota la vida per davant – pensa sense dir-li res a la figuera per no fer-li pensar en la fi - ... – tot és possible, mai se sap, amb constància i esforç ho aconseguirà. Fixa’t en les meves branques – li diu amb lleuger tremolor de la nova verdor  del Juny -, aquest any son una mica més llargues per sota i en canvi per dalt no han crescut més d’un pam i noto com una lleugera picantor a la punta de totes les fulles ... no seran futures pinyes ? o potser fulles noves amb forma d’agulla ? . La veritat - o més aviat la realitat, perquè la veritat en sí mateixa és un concepte força enganyós- és que no, que aquesta picantor és el fruit que donarà, una mena de glòbul emplomallat  que cap a la tardor fructifica. Però això no ho acaba de saber el plataner, perquè és jove i per contra de la figuera , que se’l mira amb una barreja de ironia, compassió i admiració, no ha passat els suficients hiverns per adonar-se que el millor que pot passar cada any és notar com   la saba – que és la sang dels arbres – circula fins sorgir dins els primers brots, petits i diminuts d’aquestes fulles semblants a l’esperit del plataner, disposades a ser el més nou mai vist sota la capa del cel, perquè les fulles no en saben res, quan surten, de totes les fulles caigudes al llarg dels anys i és per això que son tan xerraires, a la primavera.

I vet aquí el jove plataner , a qui la resta de plataners - que deuen tenir si fa o no fa la seva edat , doncs l’Ajuntament els va plantar tots alhora juntament amb unes quantes magnòlies i tres o quatre til·lers – considera el boig del planter, ja només acaba per xerrar amb la vella figuera, la qual, almenys, no se’n riu, de la seva fal·lera avetística. Pensa en què ja se li passarà, els anys tenen això, al cap i a la fi, tot i que a alguns mai se’ls hi arriba a passar del tot, sobretot si allò pendent d’acomplir-se no arriba mai. I se’n recorda d’aquell pardal que volia ser com la cadernera del bardissar de la bassa, refilant en les nits de maig entre els raucs de les granotes  ; o l’esquirol aspirant a goril·la –  després de sentir la història de un gran goril·la que pujava gratacels - ; o aquella àguila daurada que es va enamorar d’un corb i maldava per deixar-se endur pels seus vents ; o l’eterna rosella, cercant el perfum de la rosa... El cas és que l’avet-plataner és ben peculiar, diferent a la resta, i és bonic de veure. I a any que passa, creix més i no se sap si pel sol , o per l’aigua que arrepleguen les seves arrels, acaba per ser el més alt i frondós de tots els plataners. Es converteix en el seu rei, que al regne dels arbres vol dir molt i alhora no vol dir res. Un rei admirat de vegades, quan algun home o dona s’asseu en aquell banc sota la seva ombra algunes tardes d’estiu. Quan si  es tanquen els ulls, el mon pot arribar ser una cosa ben diferent del que és. I tot per la remor de les fulles, que els humans mai saben discernir-ne el seu significat, però que és una cosa digna de gaudir, si se sap fer. Només cal no pensar en res, tant sols formar-ne part. Com quan els falciots xisclen, voltant el seu territori.

I ja, per acabar aquesta anotació, el final. Al final algú es mor, o, en aquest cas, s’asseca. Es tracta de la figuera, com era d’esperar. I com sabem, els arbres també tenen el seu...podríem dir que el seu Edèn, on van els bons arbres, com és el cas. I un cop allí poden fer coses, com enviar missatges o qui sap si algun regal. Però no se saben mai, aquestes coses, perquè és el secret més ben i més mal guardat de la història de la vida, i , en aquest cas, la realitat – i segurament la veritat -, en aquest cas, doncs, al cap d’uns anys, allí on hi havia la figuera hi neix l’espontani provinent d’un pinyó que algun ocell migratori deixa anar en forma de defecació al seu pas per la ciutat, just allí on hi va ser durant més d'un segle.

I ja podeu endevinar de quin arbre es tracta.

( Post nº 1000 )