El somni del viatger

 

Es delecta amb els darrers raigs de sol esbiaixats perfilant-se a la part dreta del seu rostre mentre camina a bon pas dins un bosc obert pel pas dels anys, potser fins i tot dels segles. Camina a bon pas, el fred es viu però el moviment quasi bé alegre del seu cos alena l’escalfor dins seu semblant-li a aquell fred que devia sentir Thoreau més que no pas al del Sr. Sommer, tots dos amb les seves bufandes, les seves botes de pell i la neu  acompanyant-los en les seves passejades. Sabem què pensa Thoreau però, en canvi, del Sr.Sommer només n’intuïm la seva possible bogeria, com la d’aquella atleta que fa anys sempre sortia a córrer cada dia, incansablement, tot l’any. Passes sense rumb dins itineraris coneguts, els que porten a delimitar el mon pels llocs on es pot arribar, sense ajuda de bicicletes ni cotxes ni altres medis de locomoció que estiren el mon sense moure’l de lloc. En canvi, la resta d’un camí veïnal, tallat pel pas de la carretera on els cotxes passen com alienígenes dins les seves càpsules del temps , pot albirar, amb la música adequada – Mahler o Shubert ja aniria bé – algun lloc sagrat no trepitjat mai per ningú en anys, fent-se present al capdamunt d’aquell, al precís moment de quan la ciutat s’amaga dins les ombres de la nit i enfront, els violins quiets exalten una Arcàdia coneguda, on al verd d’una prada un camí similar aboca  al viatger al trànsit proper al somni, sense ser-ho, doncs aquella hora és encara la darrera, com un cant de cigne que els anglosaxons anomenen amb esplendor la golden hour. Un instant fugaç.

Aquesta fugacitat transporta llavors al viatger i és quan el somni comença, perquè després d’aquesta hora la lluna ja descansa boirosa darrera uns núvols transparents com una cortina fina, rere la qual una dona canta mentre l’aigua regalima damunt del seu cos. El fred arrossega tots aquells viatgers que ja abans han fet el mateix camí, i l’escalfor al cos és la mateixa, i el segle ja no és el passat sinó el proper, amb la tristesa del viatge de cadascú, amb les seves alegries, sempre passatgeres, properes al creixent dubte que finalment s’apaga quan dues solituds es creuen, es somriuen, s’abracen...