El joc de les paraules

 

Pel primer dels camins, el de la Cantarelles, passa una dona tornant de passejar tres gossos, tots lligats a tres llargues corretges, tots tres amb petos de color verd llampant. El darrer – petit i d’orelles caigudes-  se’m queda mirant ; li mig acaricio el cap abans de sentir un osc “anem” paral·lel al “bon dia” de rigor emès amb presses, acompanyat de una lleugera estrebada de coll que el gos ha assumit com un adeu mentre les seves pupil·les giren un segon sobre meu, preguntant-me si no podria fer alguna cosa amb això d’haver d’anar lligat dins del bosc. Desapareixen i jo camino i rumio en aquests ulls tristos, en com podria fer-ne un conte, un conte on hi sortís un home també d’ulls tristos trobant-se un gos com aquest, on hi hagués un veterinari contraposant-los, potser un home pedant, un home que en un moment donat digués : “ ...però que no veu que és un animal com nosaltres dos ? ” , un conte on es descrivís la crueltat actual de l’home vers els gossos, equiparant-los en una animalitat on no hi ha espai per córrer, on la cançó del Dylan if dogs run free  ja no té cap sentit. Un gos amb estrès post-traumàtic, alimentat, cuida´t i instruït com un esclau de la societat de consum. Seria tragicòmic, el conte ... llavors se m’apareix una branca de lligabosc al davant, aquestes branques que surten dels marges sovint per saludar-me amb alguna flor a l’estiu, i que avui em recorden aquest nom tant bonic après no fa massa, gràcies a un comentari d’un expert botànic menorquí a una foto penjada on hi sortia la flor sobre un títol fet per a una resposta lluminosa com aquesta paraula: “ cercant “. I així, enmig d’una boira impenetrable, jugo a dir paraules en veu alta.

Lligabosc -boscana-boira baixa-alzinar-cantarella-trencaclosques

He pensat en un conte i després he pronunciat paraules abrigant la possibilitat d’un raig de sol, inexistent. No plourà, avui el bosc humiteja vells esperits que davallen amb mi per la Canal del Llop, un túnel vegetal que aviat deixa xopa roba, cabells i motxilla, impermeabilitzats per qualsevol atemptat de realitat, doncs ara em sembla baixar per una llarga escala de caragol d’un castell on la fusta i l’olor de l’arboç m’acompanya, on les petjades i els ulls del gos es confonen amb les del solitari llop, marxant davant meu. Alguna cirereta, vermella encara, encaputxa el cel blanc de les clarianes, fent de fita improvisada cap a alguna cambra profunda, allí al fons de la cinglera, quan el peu ja planeja i tot aquest blanc vaporós i humit entra en simbiosi amb tot el verd del bosc, tènuement fulgent d’aigua, com si un filtre davant els ulls hagués desfet tots els detalls davant d’una llum amniòtica i transparent, semblant a la del fons marí, semblant a un petit palau de cristall líquid, una cripta de la qual jo en soc guardià per uns segons.

Salvaguarda – eter/nitat -mullena- feréstec – secret – Portella

Arribo a la Font de la Portella. Com moltes que abans ho feien, aquesta tampoc raja. Esmorzo un entrepà. Bec aigua de la cantimplora. Miro l’alçada dels plataners, plantats per fer honor a l’antiga civilització de les converses humanes  vora el broc fresc d’una font. Ja no queden fulles, només resten branques dibuixant rostres en fons blanc. Agafo una mica de fred. Torno sobre les meves passes mentre algú crida l’eco vora el Turó Roig, veus de pares i fills barrejant rialles que la boira, persistent, es nega a respondre. En una balconada, allà al fons, el sol il·lumina la terra baixa. Trenco cap al pas  entre cingleres, i enfilo cap a la Roca Salvatge. Dalt, el passeig és aeri, un mirador seguint la coberta d’un vaixell de roca viva ancorat en els segles. I la boira sota meu, fent d’onatge, ara avançant, ara reculant, damunt una platja verda d’alzina, pi i roure. De popa  a proa, el camí mor a l’abisme, per on el mon sembla renéixer en l’amplitud del cristal·lí raig de sol que per un moment m’escalfa i em fa tancar els ulls.

Roca – abisme-  aiguabatre – besllum – refugi

Retorno, ja despert, per camins passats. Gotes sobre fulles que fan aturar-me per emmirallar una història dins cada una d’elles. Fabulo encara mentre la boira ja s’aixeca com el teló d’un teatre on jo no hi tinc cabuda. Torno tot recordant els ulls del gos i com aquell, noto una estrebada al coll, quan miro de girar el cap en direcció al sol, que ja il·lumina la contrada.