L'atac

 

Al despatxet on treballa hi han aparegut dues aranyes, una a cada costat de la paret del darrera, just sota el finestral que la travessa. Ell no se n’ha adonat però el sol, cada matí, il·lumina llambregades de fils d’una xarxa que van teixint pacientment, de manera constant i inexorable. Com que treballa moltes i moltes hores davant l’ordinador no percep el moment en què els fils comencen a embolcallar-lo amb la suavitat freda de l’acer, atents a no destorbar la impassibilitat del seu rostre, igualment atent a les dues pantalles plenes de finestres plenes de xifres de correus pendents de llegir de converses de WhatsApp inacabades de programes connectats a servidors connectats a màquines a xarxes internes plenes d’altres ordinadors  usuaris  cables  jacks  carpetes i més carpetes i també d’ algun núvol passatger. Els fils treballen fins a fixar-lo a la seva cadira de rodes que mai giren, cobrint-lo com si d’una crisàlide es tractés, dins el seu capoll. Se’n recorda llavors, abans de perdre definitivament els sentits, dels cucs de seda menjant fulles de morera en aquelles sabates velles de cartró foradat, de com esperava amb delit la seva metamorfosi. Al cap d’un temps, la crisàlide es trenca i en surt una papallona, la qual lentament desplega unes ales molt grans, del mateix to i dibuix que les parets del despatxet, folrades de fusta simulant les aigües d’un roure vell i gris, ple de nusos i esquerdes fondes i negres.

Ara, quan algú entra allí, només hi veu pols i les restes d’aquella teranyina sense notar la presència  d'uns ulls, mimetitzats dins unes ales desplegades per tota la superfície de les parets, el petit cap darrera la llum blanca del sostre, l'espera del  moment precís per escapar-se o bé, si això no fos possible, mirar de seguir sobrevivint gràcies a l’acció ràpida de la seva llarga, llarguíssima, probòscide.