Però la tradició que té més versemblança i més testimonis a favor seu, és una de la qual Díocles de Peparetos fou el primer a publicar (...) Hi ha, d'aquest mateix relat, d'altres versions ; però en essència, la història és com segueix :
La successió dels reis d'Alba descendents d'Eneas havia anat a parar en dos germans : Númitor i Amuli. Amuli dividí l'herència en dues parts, posant en front del reialme els diners comptants i l'or portat de Troia : i Númitor trià el reialme. Amuli, doncs, tenint els diners, i essent, per ells, més poderós que Númitor, li prengué fàcilment el reialme ; i , tement que de la seva filla poguessin néixer mai fills, la féu sacerdotessa de Vesta, perquè visqués sempre fadrina i verge. Els uns l'anomenen Ília, d'altres Rea, d'altres Sílvia. Però, no gaire temps després, es descobreix que estava prenys, contràriament a la llei imposada a les vestals. La salvà d'un suplici sense remei, que la filla del rei, Anto, intercedí per ella, suplicant al seu pare ; amb tot, fou tancada en una presó on no podia comunicar-se amb ningú, de por que no deslliurés sense saber-ho Amuli. A la fi deslliurà dos infants, extraordinaris per la seva grandària i bellesa. Per la qual cosa Amuli, encara més alarmat, donà ordre a un servidor de gitar-los. (...) Aquest, havent posat els nadons en una pastera, davallà cap al riu per gitar-los ; però veient que baixava amb un corrent molt fort i enasprit, li féu por d'acostar-s'hi, i havent-los posat vora la riba, es retirà. El riu a l'últim es desbordà, i el sobreeximent, agafant la pastera per sota i aixecant-la amb suavitat, la transportà en un indret bellament llis, que avui es diu Cèrmalus, i antigament Germanus, a causa, sembla, que els llatins donen nom de germani als germans de pare i mare.
Hi havia allà prop una figuera borda, la qual apel·làven Ruminal (...) perquè aquests infants hi foren alletats. Els antics llatins, en efecte, de la mamella en deien "ruma"(...). Allà, doncs, segons els historiadors, aquests dos infants ajaguts a terra, foren alletats per la lloba, i un picot venia també per a ajudar-los a nodrir-los ia guardar-los.(...) D'altres diuen també que el nom de la dida, per un equívoc, ha donat al rumor comú ocasió per girar-se cap a aquesta faula ; perquè els llatins anomenaven llobes tant les femelles dels llops com les dones que es prostitueixen : i tal era la dona d'aquest Fèstul que havia criat els infants, Acca Larèntia per nom.
Fèstul, porquer d'Amuli, prengué els dos infants a casa seva, d'amagat de tothom ; alguns, però, diuen, amb més verosimilitud, que Númitor ho sabia i contribuí secretament a les despeses de la criança (...) Els noms de Ròmul i Remus els vingueren, diuen, del mot que significa mamella, perquè foren vistos mamant de la lloba.
Plutarc, Vides paral·leles ( Volum I, part Iª ) Fundació Bernat Metge ( 1926 )
( Traducció de Carles Riba )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada