Petiteses

 

Aquest matí he baixat a l’hort una estona. Una estona son ben bé dues hores, o potser caldria dir que es converteix l’estona en dues hores de lentitud volguda, una lentitud d’avi multiplicada per dos, de quan, volgudament, no hi ha cap objectiu a la vista pel qual s’ha d’anar de pressa. Arrenco una tomaquera, arreglo la terra, la mullo una mica, la netejo d’herbes, hi planto mongeta tendra, observo les que ja han sortit, m’entretinc, dret, a mirar els brots del nesprer, retallo marges, em redreço, em giro i arreglo el parterre dels enciams, oloro encara alguna flor d’espígol...tot sense haver de pensar en res, perquè els diumenges, ara, son així, de fa temps. Semblen curts i petits però troben el seu significat en la seva petitesa. Com a la tarda, passejant pels camps de Can Bofí, a pas encara més lent, càmera en mà, cercant alguna cosa per fotografiar, observant atentament la boira baixa instal·lada al bosc, als turons, sentint les primeres gotes de plugim i de lleugeríssim fred al cos, el piular d’algun ocell, l’escorça dels arbres, els aglans caiguts, les herbes seques. Enmig d’aquest camps, flors encara, fugisseres. A cop de càmera, l’ull s’hi endinsa i descobreix, de repent, colors enmig dels rostolls : una papallona, una marieta. La lentitud del qui no espera res, sovint i per alguna raó desconeguda- la pròpia lentitud potser, el desencís calmós del diumenge acabant-se-, té una recompensa inesperada. La papallona no deu fer més de un centímetre d’ales, el cos de la marieta encara menys, però quin embolcall minúscul, quines petites llars momentànies, quines arquitectures gràcils que només la natura em pot ensenyar. El consol m’equipara, m’alleugera, em descobreix una mica més a mi mateix. Em qüestiona també, les bones i les males raons per viure. La bellesa segurament és això.