Off

Recordo estar dret, els peus nus damunt l’herba, la meva imatge reflectida en un vidre ; recordo un paisatge de muntanyes nevades al pas lent de les pilones, el sol rentant-me la cara ; recordo una àliga surant el cel i després, el pas d’una avioneta sense res a fer ; recordo uns cavalls travessant la carretera, entrant dins un prat i un d’ells, enganxar-se l’estrep a un pal de la tanca ; recordo el soroll a l’arrencar-se i el so del seu trot profund arrossegant-la com ho faria la famosa estaca ; recordo el foc, de com les brases desperten de sobte del seu coixí de brases, trencant silencis ; recordo també l’angoixa, diluint-se en l’aire del matí ; recordo el gust de la coca, flonja i calenta sortida del forn de Ca l’Agustí ; recordo una migdiada amb un cop d’efecte inesperat, retardant una partença ; recordo amb enveja l’home tornant  a casa diumenge al vespre, amb bonhomia parsimoniosa ; recordo la nit, tancant-se darrera la serralada ; recordo l’orgue i recordo Déu.  I una dona d’ulls vius, somrient-me al pas del meu camí.

I sempre, sempre, hi ha una cançó que ho explica tot millor.