" Tu ets el teu propi precursor, tu l´estranger que passes ran la porta del meu jardí " - Kahlil Gibran


15/11/18

Dimarts,13


         
-        - ¿ Perquè avui és dimarts i tretze ? 
         - Sí, precisament. I a sobre, s’ha quedat els calés.

Ella riu, mentre remena el seu cafè amb la cullereta de plàstic tot mirant-se-la amb cara de complicitat. En Sadurní  - tothom qui el coneix l’anomena Sadur, excepte la seva mare – no ho pot fer. La màquina s’ha espatllat just quan ha acabat de posar la moneda d’euro per la ranura i ha pitjat el tallat descafeïnat amb nivell dos de sucre com fa cada dia, després de menjar-se l’entrepà. La Laura se’l mira ara  mentre en Sadur intenta fer l’habitual en aquest casos, que no  és res més que sacsejar una mica la màquina a veure si surt alguna cosa, amb l’afegit d’algun renec de sota-veu, operació que sempre sol fallar però que es repeteix no se sap per quines misterioses raons , com si la màquina tingués alguna mena de qualitat humana que la fes reaccionar davant un acte de violència flagrant com aquell.

En Sadur, humà com pocs, ho ha pensat de seguida. Si li hagués passat un dijous i tretze, segurament l’hauria sacsejat igual però no hauria pensat en malastrugances ; hauria avisat a l’encarregat de magatzem i li hauria dit que la màquina s’havia espatllat i truqués al de la casa. Era una cosa habitual. Però avui hi ha pensat. Ja ho ha fet quan ha marcat el calendari, el primer a fer a l’arribar a l’oficina. Tot i així, fins a l’hora del cafè tot ha anat de primera,  inclús avui ha trobat que hi havia menys trànsit als carrers, i el dia s’ha despertat amb un cel impecablement net de núvols, com feia dies que no passava. A més, ha tingut la sort de topar-se amb la Laura davant la màquina del cafè, fet també poc habitual ;  més poc habitual encara d'un altre fet prou significatiu, com és que avui porti els texans més cenyits i gastats que té, cada cop més difícils de veure. A més està de bon humor, i això és quasi bé un miracle. Totes aquestes coses, però, passen a un segon pla davant la impossibilitat de fer el cafè.

Després de la sacsejada inútil, el Sadur decideix assumir-ho.

-         -Bé, alguna cosa dolenta havia de passar. En fi...- diu sense dirigir-se a ningú en concret. Després no sap què fer. Sense el got a les mans se sent una mica indefens, com si manqués d’excusa per fer-la petar una estona amb la Laura. Es queda doncs, indecís, mirant la màquina i a la Laura, tot posant-se les mans a les butxaques. Realment, pensa, ha tingut mala sort.

-         -¿ Però de debò creus en aquestes coses ? – li etziba ella mentre reposa els llavis molsuts damunt el got i l’enlaira lleugerament mentre el fita amb ulls juganers.

Ell ara se la torna a mirar, però d'una altra manera, més obertament. La pregunta l'ha ferit. Observa els rinxols damunt el front, els ulls clars, les dents sobresortint del seu mig somriure inèdit en aquella cara endolcida de sobte.  En Sadur no sap on posar les mans davant aquesta imatge, o sigui que se la queda mirant a ella i a la màquina també, per dissimular una mica, tot picant els artells d’una damunt el tou de l’altre i fent rebotar els talons dels peus com un saltamartí, pensant en la situació ben galdosa en la que es troba, després del numeret de la saccejada inútil i ara , a sobre, la mofa d'aquella pregunta.

-         -Bé s’ha espatllat la màquina, no ? I a saber què passarà ara, quan comença, ja no para, o això és el que diuen. Mai es pot dir res sobre aquestes coses, perquè només cal dir que no s’hi creu i després ja se sap el què passa. – li respon mirant d'argumentar alguna cosa amb veu m'es o menys ferma.
-         
--      -Ja. Tot malament, a partir d’ara , ai, pobre Sadur ! – fa ella mofeta mentre s’acaba el cafè. Fent un parell de passes, se li apropa i un cop davant d’ell, estira el braç per darrera seu i llença el got a la paperera del costat de la màquina. Llavors se’ l mira de dalt a baix i afegeix :

-         -Dimarts i tretze... a veure què pot passar ara, si hi pensem una mica tu i jo- diu ella com si hagués tingut una bona idea.

Ell nota perfectament la seva proximitat, porta un perfum discret ; el seu cos de iogui es mou com peix a l’aigua mentre l’aparta amb una mà cap a un costat.

-        - Què vols fer, Laura ?. Vigila que a tu almenys el dia et va bé encara.- diu ara ell encuriosit.
-          
-           -Doncs ara veurem si és que només us passa als supersticiosos com tu o a tothom, com hauria de ser.- diu tot sospirant després  i posant-se davant la màquina.

Acte seguit estira el cos cap amunt per buscar unes monedes a la butxaca més petita dels texans amb la mà dreta. En Sadur no li treu els ulls de sobre davant aquella operació quasi bé de contorsionista. Ella les tira : una, dues , tres i quatre monedes de deu cèntims. Llavors es gira i es queda davant d’ell, sense pitjar cap botó.

Se’ l mira. Li posa les mans al coll i davant la seva sorpresa el besa als llavis. És un petó  terpèutic, com el que li fa la Jamie Lee Curtis al Michael Palin a Un peix anomenat Wanda, un petó amb fins purament curatius però que sap assaborir sense malícia, sabent que tracta un cas impossible. Acaba. Després de que els seus llavis molsuts l’abandonin,  en Sadur no sap on és i si li preguntessin en quin dia es troba, tampoc ho sabria dir.

-  Ara ja pots treure el cafè, si pots, que convido jo. – diu tot recalcant el si pots arrodonint la o amb fines arrugues dels seus llavis, que en Sadur, ara, no pot deixar de mirar, tot afegint :
I lo del petó, tranquil, que no es tornarà a repetir. Bé, potser un dimarts i tretze, si tens sort... –  I girant cua, desapareix per la porta del seu despatx. 

En Sadur, incrèdul encara, pitja el botó del tallat descafeïnat amb nivell dos de sucre. La màquina, obedient, comença la seva feina. No se’n sap avenir. Mira altre cop la màquina i la porta per on ha desaparegut ella. Això no ha passat, no pot haver passat. Es toca el front, els llavis, busca un bri del seu aroma...en va. Treu el got calent i remena el tallat, pensarós, tot mirant-se el rostre de la noia lluminosa suggeridorament fotografiada amb un baf sinuós estampada en un dels costats de la cafetera. Sense entendre gaire cosa, bufa i després, sospira.

-         Si ja ho deia jo...- murmura altre cop ell encaminant-se amb el got a la mà cap a l’oficina, tot pensant en el proper petó.

A la cavitat per on aquella torna el canvi, però, hi ha caigut un euro al moment precís, que aprofitarà l’encarregat, content de la seva bona sort, quan vagi a treure el seu cafè.  La màquina, ara que ja en té , li tornarà el canvi amb una moneda de deu i una de cinquanta, com ha fet sempre.