Identitats

 

En la semi-opacitat del sobre de taula, xapat amb fusta de mukali envernissada de lleugera pàtina brillant, de tons ocres que el temps ha anat solidificant, alguns objectes s’hi reflecteixen tènuement a sota de cadascun d’ells com si fossin la seva ombra : el calendari, la llapissera, el petit arxivador de cartes de fusta decorat amb motius florals, el llum de flexo alçat per damunt d’ells...tots aquells objectes amb cert volum els quals son sempre al damunt d’aquella, a diferència de llibres, blocs, claus, telèfon i altres objectes despistats amb molta més mobilitat que no gaudeixen de la mateixa capacitat de reflexió, ara que m’hi fixo bé, com si la taula atorgués aquest estrany privilegi als habitants més ancestrals del seu petit univers, la forma dels quals sembla traspassar les aigües de la fusta i endinsar-se en la seva pròpia història ancorada damunt l’escriptori, des d’on els observo mentre encenc l’ordinador.

El passat i el present dels objectes . Apropo la meva cara a la taula per mirar i em veig desdibuixat. Jo, tènuement. Què he estat de jove per arribar a ser, ara, de més gran, la retòrica del qui soc sense saber-ho del cert però alhora sense ser el mateix ?. La meva imatge difereix, interior-ment i exterior. El passat, reflectit damunt les línies de la fusta – marcant les seves edats com les meves – és més borrós però alhora llueix aquesta pàtina encara mig brillant farcida de petits copets, ratllades com arrugues, clarobscurs escàpols, una gernació de jos els quals es mantenen units, com l’ombra que apareix quan obro el flexo, l’ombra de les meves mans que comencen a escriure.  

Estic a punt de travessar per sota el pont que dona l’entrada al poble, pel camí nou que han obert per passejar-s’hi. A mesura que m’hi apropo es va obrint la vista i apareix la riera en tota la seva amplitud, encorbant-se  a nord tot fent visible, més amunt, el pati del darrera de casa i més enllà, la vista magnífica de la muntanya que m’aixopluga cada dia, voltada com una abraçada pels turons a esquerra i a dreta. Abans de copsar-ne tota la seva realitat, però, m’imagino sinó fora pas possible de no veure les noves cases edificades, l’abandó d’alguns horts, la solitud marginal d’aquesta part del poble antigament poc transitada , la de fa quaranta anys, la impossibilitat dels viatges en el temps : veure altre cop qui ja no hi és, veure’m a mi mateix  davant meu, adolescent, passejant aquella gossa que teníem a casa, morta ja fa molts anys ; veure’l com gira el cos i em mira, preguntant-se qui és aquest home de mirada mig perduda somrient-li amb cara afable, desconeixent que serà ell algun dia. Els reflexos dins la fusta de la taula, li dic. Mira’ls d’aquí quaranta anys. Sé del cert que em farà cas.

En realitat no hi ha ningú davant meu, així que giro el cap amb l’esperança de veure algú altre més vell, saludant-me amb l’enteniment del qui ja ho ha entès tot, del qui sap el seu futur com una cosa agradablement completa. Aquest vell podria ser jo, però encara l’he de conèixer.

Ara les mans paren d’escriure. Les poso damunt de la taula i les aixeco mentre el seu reflex entra dins la fusta. Queda temps.

 

Alguna cosa ( 1.)

( Nota : aquest és un intent d´escriure una història, la qual al moment del seu inici, no té cap fil conductor clar. N´és un primer capítol, amb un esborrany d´un segon i poca cosa més. La utilitat de publicar-lo aquí és la mateixa de sempre, és a dir, la d´establir-me una certa obligació per seguir filant escrits, ni que siguin només primers capítols. Al cap i a la fi, solen ser els més interessants, moltes vegades ).

( Nota 2 : El títol és totalment provisional, tot i que resulta inspirador ).

ALGUNA COSA

1.

Vespasià fou un emperador romà. El bust mostra el rostre d´un home ja gran amb arrugues al front, calb i amb els cabells a les temples a l´ús, és a dir, llençats cap a la base de les orelles amb petits rínxols mig encrespats que tenen la virtut de fer somriure l´Hugo sempre que veu algun d´aquests romans antics . Una altre cosa, ben diferent d´altra banda, és la seva mirada, planant àtona davant seu, buides les ninetes de color, blancs els ulls de marbre. Mirada opaca, perceptible d´infinit, si aquest traspassés marbres. Les celles arrugades , així com les parpelles mig aclucades i el somriure de llavis fins, atorguen al rostre la vivacitat d´algú proper, mancat de la noblesa d´un bust d´un Adrià o d´un August, cisellats aquests amb l´àurea passiva i deshumanitzada dels déus de la Grècia antiga. No és pas així el bust d´en Titus Flavius, i per això es detura en aquest rostre, per observar l´expressivitat d´algú que essent emperador de l´Imperi Romà, tenia les mateixes faccions que el metge de capçalera de l´Hugo, sense anar gaire lluny. O d´en Ryszard Kapuscinski, si algú li hagués fet un bust amb tots aquells rínxols a les temples en comptes del blanc laci que es mostra en les darreres fotografies fetes al mestre del periodisme polonès.

Kapuscinski portava sempre amb ell el llibre d´Heròdot, la Història. Això ho sap perquè fa anys es va llegir “ Viatges amb Heròdot”.  El té a mà i l´agafa, deixant a un costat el primer tom de la història de l´escultura on s´ha aturat davant la imatge de Vespasià. Comença a llegir-lo d´inici, per fer memòria. S´atura quan sorgeix el passatge on parla de la necessitat de creuar la frontera ; l´assaboreix – segurament per segona vegada, si les coses no han canviat prou - i el tanca. És un bon llibre. Va d´un llibre a un altre, segons com. La seva pròpia història, ara que voreja la cinquantena, té encara aquesta necessitat, tot i comprendre´n les seves limitacions. Aquesta és la raó de que s´imposi tot un seguit de fronteres per creuar, i partint d´aquesta idea, no anar gaire lluny.

Madurar com un préssec a l´estiu.

Li ve la frase al cap amb aire d´inspiració absurda. Ho escriu en una antiga agenda de mà que té sempre sobre la taula, per si sorgeix alguna cosa. Després aixeca la mirada i es mira el calendari : la propera setmana se la podria agafar de vacances, si acaba a temps la restauració de la calaixera de Madame Locart ; una feina difícil que li deixarà un bon pessic per plantejar-se un petit viatge, si acaba decidint-se. Mentre pensa això la porta s´obre de sobte i apareix la Mathilda, la seva filla.

-Papa, has vist les meves esportives blaves ? - pregunta amb la mà agafada al pom de la porta mentre tira el cos endavant esperant una resposta ràpida-

Ell es gira i l´observa en aquesta tessitura. Un gest clàssic de la seva mare, quan es posava nerviosa perquè feien tard a algun lloc. Té gestos d´ella tot i que físicament s´assembla més a ell, des dels rínxols dels cabells fins als peus petits, tot i que la pell té la morenor assolellada que tenia la de la seva mare. Com la manera que té de riure i d´afrontar les coses, malgrat la seva curta edat.

-Ja t´estàs fent la maleta, tan aviat ?- pregunta ell al seu torn.- Els avis no et vindran a buscar fins demà al vespre. - Ella se´l mira amb cara de decepció, com si no entengués la importància de fer-se una maleta per primera vegada a la vida. L´Hugo ho sap, però li treu la importància que pugui tenir per ella en base a la necessària distància que està segur que ha de respectar per mantenir-la ben dreta mentre calgui. Pel matí li ho ha demanat, excusant-se en la feina que té per acabar la calaixera. Li ha dit que ja li faria un cop d´ull a veure si ho feia bé i no es deixava res. La Mathilda acaba de fer nou anys i fer-se la maleta és una feina de noia gran. Els seus ulls castanys, grans dins el seu rostre petit, ja li mostren l´inici d´una espurna que comença a conèixer prou bé. L´espurna de la continuïtat, aquest petit miracle que passa de mares a filles, que el fa content i trist a la vegada.

- Papa, per favor !. Digue´m només si les has vist i prou- diu ella impacient. Tot i això s´apropa i li passa els braços al voltant del coll, i li fa un petó a la galta, amb aire protector.

-Està bé- diu ell vençut -...les vaig rentar ahir al vespre, estaven molt brutes. Crec que les vaig deixar sota el radiador del lavabo...tot i que ara no sé si...

Ella no el deixa acabar i tal i com se li ha penjat de l´esquena, el deixa i tanca la porta amb un merci ràpid seguit del so dels seus mitjons pujant l´escala amb igual celeritat. Sospirant, gira el cos sota el llum de la taula altre cop. Suposa que ja estaran seques.

Torna a pensar en l´ encreuament de fronteres ; ara, en les del Kapuscinski jove. Les fronteres físiques. Podria provar-ho, té almenys una raó per sortir uns dies fora de Mazamet. Es mira un altre llibre que té bastant a mà, perquè encara no se l´ha acabat de llegir : Barbara Hepworth, Writings and Conversations. L´obre, amb cura. L´exemplar s´ho val. A les dues primeres planes, una fotografia del quadern de viatge que l´escultora va fer durant el seu viatge a Grècia. A la plana esquerra , esbiaixat, un text escrit a llapis, on parla de Patnos, el mar, el cel , el monestir – the brilliance of white washed arquitecture -, paraules acompanyades per un dibuix a la pàgina del costat ; un dibuix d´un vaixell – així li ho sembla, perquè és fet a gargots – pintat també a llapis dins un fons blau d´aquarel.la. I com si de la vela es tractés, una petita branca de pi assecada, record que encara roman viu, però ben assecat, des del llunyà estiu de 1954. Les entrades d´aquesta petita joia les ha llegit no fa pas gaire i el gust per marxar uns dies ha tornat, com ho fa de vegades la temptació de caure en un antic vici superat .

Ell hi va estar, en alguns dels llocs dels quals parla la Hepworth. Epidaurus i el seu teatre és un d´aquests llocs. L ´Hugo escrivia també, quan viatjava. Té curiositat per saber si en va deixar nota, d´aquest teatre que va fascinar Hepworth. Es gira cap a un armari que hi ha rera seu. Al fons del prestatge de dalt de tot hi ha les capses de sabates on guarda els seus quaderns. El troba. A Epidaurus hi va veure un pastor, amb les seves ovelles, abans de visitar les runes. Un pastor recolzat al seu bastó; una figura proverbial, escriu, potser l´únic que s´ha mantingut intacte amb les runes al llarg dels segles. El seu pensament d´aleshores anava per una altre banda. Se´n recorda ben bé del que l´interessava. El temps, llavors, ja es començava a accelerar, i no precisament en un sentit metafòric, com el de creuar fronteres. Era ben real, com els viatges on veure-ho tot semblava possible. Recorda com se´n va cansar, d´aquells viatges . Torna a guardar el petit quadern, res a veure amb la bellesa del diari de l´artista anglesa.

Un pastor amb les seves ovelles. El recorda vagament, a prop de la carretera, entre els turons clàssics del Peloponès. N´havia vist d´ovelles també a Anglaterra. Fou en la seva visita a l´Hadrian´s Wall, al comptat del Yorkshire, d´on era originària l´escultora. Allí les ovelles campaven sense pastor, alguna damunt el mur. L´emperador Adrià. De Vespasià a Adrià, en pocs minuts l´Hugo ha fet un viatge prou interessant. Llavors sona el telèfon.

Ella era...

( continua )

Ella era enfront meu, observant-me. La Cristina, vull dir. Li sabia encara el nom perquè hi ha noms que no s´obliden, noms infantats en comisures de llavis riallers,noms que no es desfan. Era ella, sens dubte, els cabells trenats eren ben seus, com les mans, ben formades, que feien aquella lletra forta, elèctrica, doblegada cap un costat...era així la seva lletra; el cos adobat de pessigolles rialleres, sorgint del jonc dels seus ossos directe als  llavis. I què dir dels seus llavis ? No existia un record clar per uns llavis com aquells, passava com amb el nom, s´havien quedat impresos en un racó de la meva ment com si d´alguna manera, haguessin besat una part de la matèria gris del cervell, allí on mai havia tornat a recuperar res del que ja havia perdut. Somniava, sens dubte, però ara amb els ulls oberts : en aquell migdia etern d´estiu el sol no es movia pas de lloc, i seguia picant a la planura gris, verda, i ara, imantada sobre la imatge de la Cristina, ella i la seva rialla argentina davant meu i el finestrall obert de bat a bat.

S´apropava al balancí on jo m´estava quiet, les mans aferrades a la fusta negre, els ulls fixos al seu rostre. Vaig notar les seves mans sobre les meves, tèbies de sol. Es va ajupir i la seva mirada tendra de llavors em murmurà unes paraules sense jo sentir-les de viva veu :

-No és el record de mi qui et fa veure´m ara, Jean-Luc. No és la meva rialla, ni la meva veu. No és res d´això. No t´ho havia dit mai, que m´agradaves ? Encara penso en tú, de vegades...-

Les trenes se li van desfer, amb la lleugera brisa que el vent , inalterable, portava de l´horitzó albirat encara en la llunyania. Els cabells caigueren sobre la seva espatlla, sobre la brusa blanca. El seu rostre era bru d´estiu, les pestanyes s´inclinaren sobre meu. Breument, els seus llavis fregaren els meus, i després s´endinsaren en aquella eternitat convertida en carícia. Jo li mirava els seus ulls tancats aprop meu, notava l´escalfor d´aquell rostre sobre el meu. Si al final s´havia d´acabar, jo ja no ho sabia. La tirania dels rellotges no tenia raó de ser, no calia respirar, ni parlar, no calia res més d´espera, perquè aquesta s´havia esfondrat al mateix punt del meu oblit..

Al final, obrí els ulls. I vaig sentir la seva veu, l´unica cosa que per estranya que fos, no li recordava.

-Saps què és ? - Potser era l´alè de la Cristina qui m´ho preguntà. Ara els iris es van enfrontar, a pocs mil.límetres uns dels altres. La constància d´aquest fet perdurava en aquell racó de la ment closa fins llavors .És curiós de pensar que després canviarien per no tornar més, sinó fos per la memòria, pròdiga a mantenir inalterable el pas del temps. L´etern és sempre dins nostre, i aquesta qualitat ens fa estranys al món on vivim.Però la meva realitat era una altre, allí el gnòmon de les hores havia caigut com un vell tòtem prehistòric.

Ella em mirava.No em va costar massa donar-li contesta :

-El petó que mai em vas donar -vaig dir-li.

Tornà a somriure amb els ulls, com havia fet sempre, i després d´això només recordo el so del mar trencant esculls, darrera meu. I ella, que ja no hi era.

( Agraïments : )

( segueix )

( 1ª persona )

Més tard el vell ja no hi era.En aquest punt mort el record es torna a esborrar.Només sé que de cop i volta em trobava dins una casa, en una cambra espaiosa, il.luminada pel sol que entrava per un ampli finestrall que servia de talaia a la profunditat d´aquella planície sens fi. Assegut en un ampli i còmode balancí contemplava el camp obert, verd, molt verd. Rera, el granit del que semblava – a mi m´ho va semblar, finalment, des d´aquella nova perspectiva – un inmens rellotge de sol, tot i que desprovist del gnòmon que sens dubte hauria d´estar ubicat dins el forat observat anteriorment, a partir del qual l´Imaziguen havia anat netejant de les males herbes nascudes entre les juntes dels grans blocs de pedra. Rera la pedra, el verd es perdia fins confodre´s amb el blau del cel.

Badava. Pensava en una formiga – si, un altre record perdut – arrastrant un cos mort d´una vespa, sobre un jardí empedrat, un dia de sol i vent.El vent com el que entrava en aquell moment per les finestres mig obertes, un vent de principis de Juny al migdia. Així ho suposava, havia de ser d´un mes de Juny, perquè el vent en aquesta època de l´any és el millor de tots, o ho hauria de ser, sobretot si és al migdia. Si, Juny, sens dubte, vora mitjans d´any, "nel mezzo del cammin di nostra vita" (*).La famosa frase em tornà a la memòria, en forma d´un altre record escolat del qual no en vaig fer cabal, de fet no valia la pena pensar-hi perquè no hi tenia res a fer amb aquella mena de coses. Pensava simplement en aquell vent mentre em balancejava sobre el mimbre i les mans guarnien sense cap mena d´ ànim els extrems rodons de fusta negre. Vaig deixar caure els ulls de cansament, amb una sensació estranya d´alegria guaridora. Llavors tornà la formiga agafant la vespa de cos més gran que el seu, la vespa que el ventet de tant en tant jugava a treure- li de les seves potes insuficientment grosses per agafar tant preuat botí . Quan això passava, la formiga insistía, sempre insistía. Tornava on era, o girava buscant-la, la perseguia fins que s´aturava, la tornava a agafar com podia i seguia el seu camí entremig de les pedres. Ell se la mirava sense intervenir, observava la seva tossuderia : o no era tossuderia ? Potser no podia fer res més que allò, arrossegar i arrossegar el pes del seu institnt per sobreviure. El pes lleuger, dissecat, de la mort. Recordava en què m´havia fet pensar, aquella formiga, en el fet d´estar-la mirant com si jo fos Déu. Vaig tornar a obrir els ulls.

Ella era enfront meu, observant-me.

(*) Dante Aligheri. Primer vers de "La Divina Comèdia" :


     Al bell mig del camí de nostra vida
     vaig retrobar-me en una selva obscura,
     del dreturer vial la passa eixida.


   ( Nel mezzo del cammin di nostra vita / mi retrovai per una selva obscura / chè la diritta via era smarrita - de l´original, trad. de J.M de Sagarra, Quaderns Crema, 2000 - )

Imaziguen

( continua, del darrer escrit )

El vell aixecà les mans brutes i les hi ensenyà, tot posant-se a riure. Remugà alguna cosa en un llenguatge que l´home jove no entengué. El rostre arrugat s´arrugava encara més al somriure, deixant-li al descobert una boca desdentegada, de llavis gruixuts. El color dels seus cabells era peculiar, d´un pèl roig aclarit per les nombroses canes blanques, un color de mel de romaní. Els seus ulls traspuaven la llum del color del mar, quan aquest remou la sorra en díes de vent. L´home jove l´observava, encuriosit per aquella figura que li volia transmetre alguna cosa, per aquells ulls i aquell somriure desdentegat, pel rostre solcat d´arrugues i els cabells del color de la terra del desert. Llavors parlà, per dir una sola paraula aparentment sense lògica .

Imaziguen- murmurà. D´alguna boirosa part remota del seu cervell sorgí aquella paraula, segurament una paraula apresa feia poc o molt de temps. La tornà a repetir, assenyalant l´home vell.

Imaziguen-

El vell li seguia ensenyant les mans brutes, per tot seguit abaixar-les i abastar-ne amb moviments amplis del braç l´inmens tiralinees que conformava la gran extensió de pedra. Aixecà la vista i també assenyalà el sol, i després el semicercle d´on partien les franjes cap a l´horitzó. Llavors l´agafà de la mà i el feu seguir, mentre seguia parlant amb una veu rogallosa i seca. L´home jove es posà a caminar rera d´ell, i notà unes gotes de suor que li baixaven del front. El ferm del terra feia ressonar els seus passos a voltes sobre la fina grava despresa dels blocs granítics, a voltes als herbois de les seves juntes...l´espai tenia una sonoritat diàfana, i la veu de l´home vell era com la que sortia dels altaveus d´un vell cinema en el silenci de la platea buida d´espectadors.

L´home jove repetí altre cop la paraula, i recordà el seu significat : home lliure. I així fou com aquell home vell passà a dir-se Imaziguen als ulls del jove, que se´l seguia escoltant mentre l´horitzó s´ampliava a cada passa nova que donaven.

Encontre

( 3a persona )

Els ulls miraven rera d´ell, en un punt indeterminat. Els tornà al terra, arrencà el darrer herbot que restava al tros de junta que netejava i després allisà amb dits drestres - uns dits que semblaven eines, de pell robusta i endurida - el terròs fosc que havia aixecat entre les dues pedres. Fet això es redreçà, tot fent una darrera ullada a la junta ara nèta, des de l´alçada minsa del seu cos ferreny i rocós, i es plantà davant l´home que havia arribat,que sentia feia estona. No en va el vent bufava lleuger direcció migdia i les olors li arribaven destriades i nítides com si d´un vell llop es tractés.

L´atzar, i només l´atzar propicià la trobada. Com si no, s´explicava aquell encontre al mig de la inmensa plana plena de distàncies buides ? L´atzar és propici al desconeixement d´ell mateix pel qui es creua en el seu camí, i per aquesta raó tant simple pot ser devastador per qui, sabent-ho, cedeix al seu impuls com si del joc de la ruleta russa es tractés. L´atzar només dóna una oportunitat, i qüasi bé sempre es desaprofita. Però ni el vell foll, ni el jove nouvingut ho sabien, tot això, i francament, tant els hi feia.

Tant per a un com per a l´altre ara eren dos en comptes d´un, i s´observaven: l´un amb curiositat, movent el cap enrere com si li fallés la vista, per seguidament tornar-lo endavant i als costats, semblant al sastre que prem mides a cop d´ull abans de treure la cinta mètrica; el jove, pel seu tarannà passiu de mena, el deixava fer, observant les ninetes grans dels seus ulls blaus movent-se al llarg i ample de les seves conques, esperant una resposta.

Inici ( II )

Caminava i em deixava emportar per la meva inusitada vigoria, alimentada per la frescor que desprenia tot el que em rodejava. Podia sentir sota els peus la terra condensada al llarg dels segles ; el seu inequívoc magnetisme que provenia de profunditats inebastables ; la força gravitatòria que regia l´el.líptica al voltant del sol. Semblava mentida que la vida aparegués en un espai tant manifestament petit, que les arrels d´aquelles herbes que el vent fregava a les meves cames s´acabessin uns centímetres més avall. L´atmòsfera es tancava sobre meu i l´efecte de trobar-me dins una bombolla tant grossa em feia decididament petit i soberanament depenent del que hom anomenava la natura.

La relativitat de tot plegat se´m feia evident, però això no obviava el fet del mer gaudi de les sensacions llargament adormides que dins meu s´esbravaven. En aquesta contrada de món no semblava haver-hi ningú apart de jo mateix. M´equivocava, com sempre. En un lleu desnivell de la planura, va aparèixer l´insòlit : davant meu, una extensió de pedra, una sèrie de blocs que es desplegaven en semicercle partint d´un punt fixat en forma de forat, recobert d´un cercle rovellat de ferro forjat, just al meu davant. Semblava l´obra d´alguna antiga civilització, encara que si he de ser sincer, en aquell moment sols despertà en mi una lleugera curiositat. El que decididament em sobtà va ser veure aquell home ajupit. Feia qui sap quan que no era conscient de tenir a la vora algú de la meva semblança. Un home, algú com jo.

Estava enfeinat, doblegat, netejant d´herbes les juntes que unien dos grans blocs que em penso eren de granit, grisos i erosionats, com el rostre que es va aixecar sense presses per saludar-me, amb aquells ulls clars i esbatanats d´home tranquil.lament foll.

Inici ( I )

(1a persona)

Era prop del migdia, encara que al mirar el rellotge les agulles sobrepassaven la una de la tarda. No sé perquè hi vaig fer una ullada, suposo que era fruit de l´hàbit, associat a hàbitats més reduïts, on el pas de les hores poden pesar terriblement com una comdemna i alhora, els dies que les omplen es fonen inevitablement sota les creus marcades al calendari, amb obstinada perseverància, d´una manera lineal, objectiva, de lògica relativa. El temps es reflectia dins el petit cercle del rellotge lligat al canell de la meva mà esquerra, i me´l vaig mirar somrient mentre aixecava el rostre per respirar i trobar-me amb la llum del sol.

Discernir com vaig arribar allí em seria impossible de fer-ho : quins camins m´hi portaren ? No ho sé dir. La única sensació clara dins el record era la del caminar, inexorable. Els espais per on havia transitat eren oblit; de fet, desconeixia si aquests espais havien existit mai, tot i que la raó purament científica ( si mai n´he tingut cap ) no em permetia com a resposta un no a lo existència d´aquells. Pensar en tot allò era però, debades : la meva memòria havia estat desconectada com si fos un pacient en coma profund, i el meu passat era un pou sense fons. Altrament, l´esgotament físic no existia, i això era una contradicció que el cos transmitia al meu cervell, que es trovaba buit de força. Potser podria tenir la seva raó de ser en la idea de solitud, solitud que no es pot quantificar de cap manera, sota cap percentatge ni balanç mesurat acuradament. Existeixen mesuradors de solitud ? Preguntes com aquesta em passaven pel cap sense massa sentit, perllongant un capteniment que em privava de fixar-me on anava, per on passava, per on discorria el meu temps, què feia qui on jo... no sabia on. El món voltejava i jo hi havia anat de paquet, com un polissó amagat a la sentina d´un vaixell. I no podría dir res més en aquest sentit, fins arribar al punt que em permet iniciar el relat.

Aquest inici fou la concreció d´un primer record, una relació més abundosa de detalls, com si les retines del meus ulls cansats giressin altre cop cercant més punts on sostenir noms, adjectius, verbs que completessin frases que pogués identificar a la memòria. El desvetllament ( si realment el puc anomenar així) aparegué sense motiu aparent: el lent caminar que portava, entre rocs i pols del camí rost, es va acabar amb un vent que m´acaronà, invisble i voladís com un dia de primavera. Llavors les bótes avançaren entre una herba no massa alta, encara que espessa, i em vaig endinsar en un paratge buit d´arbres, una plana que s´extenia fins a l´horitzó blaucel que tancava la terra, buida d´accidents, si més no fins on podia albirar la vista . El lloc recordava alguna imatge perduda de la Pampa argentina, d´aquelles “llanuras” que descrivia tant bé Borges,; o potser algun paisatge africà de la Dinesen ; qui sap si alguna estepa russa del gran Tolstoi. Els espais oberts sempre em porten a la literatura, on és ben fàcil recolzar- s´hi per identificar indrets on mai he estat. Així és que l´interès del quadre que tenia davant meu em feu prendre consciència de la meva pròpia història, que obria altre cop al moment de mirar l´hora. Una mena de gest oficial, que a pesar que se´m feia estranyament inútil, m´incorporava a la dialèctica comuna de l´espai-temps, és a dir, dins els paràmetres de la meva pròpia existència.

.

(Trad.al castellà):

.

Era cerca del mediodía, aunque al mirar las agujas del reloj, ya pasaba de la una. No sé porque le di el vistazo, supongo que era fruto del hábito, asociado a hábitos más reducidos, donde el paso de las horas puede pesar terriblemente como una condena y, simultáneamente, los dias que las llenan se funden inevitablemente bajo las cruces marcadas en el calendario, con obstinada perseverancia, de forma lineal, objetiva, de lógica relativa. El tiempo estaba reflejado dentro del pequeño círculo del reloj atado en la muñeca de mi mano izquierda, y lo miré sonriendo mientras levantaba el rostro para respirar y encontrarme con la luz del sol.

.

Discernir como llegué alli seria una tarea imposible: ¿Que caminos tomé? No lo sabria decir. La única sensación clara en el recuerdo era la de la propia andadura, inexorable. Los espacios transitados eran olvido; de hecho, desconocia si esos espacios habían existido, aunque la razón puramente científica ( si nunca la he tenido) no me permitía un no como respuesta a la existencia de aquellos. Pensar en ello era inútil: mi memoria fue desconectada como si de un paciente en coma profundo se tratase y mi pasado era un pozo sin fondo. Por otra parte, el agotamiento físico no existía, y este hecho era una contradicción que el cuerpo transmitía a mi cerebro, que se encontraba sin fuerzas. Quizá pudiera tener su razón de ser en la idea de soledad, soledad que no puede cuantificarse de ninguna manera, bajo ningún porcentaje ni balance medido adecuadamente. ¿ Existen artilugios que midan la soledad? Preguntas como esa pasaban por mi cabeza sin demasiado sentido, alargando un comportamiento que conseguía evitar fijarme por donde iba, por donde discurría mi tiempo, que hacia quien no sabía donde yo...no sabía donde.El mundo giraba y yo iba de paquete, como un polizón escondido en la bodega de un barco. Y no podría añadir nada más en este sentido, hasta el punto que me permite iniciar el relato.

.

Este inicio fue la concreción de un primer recuerdo, una relación más abundante de detalles, como si las retinas de mis cansados ojos voltearan otra vez buscando palabras donde sostener nombres, adjetivos, verbos que completaran frases que pudiera identificar en la memoria.El despertar ( si en realidad puede definirse así) apareció sin motivo aparente: el lento caminar que transcurría, entre rocas y polvo del tortuoso camino, finalizó con un viento en el rostro, invisible y voladizo como un dia de primavera. Entonces, las botas avanzaron entre la hierba corta y espesa, y me interné en un paraje vacío de árboles, una planicie que se extendía hacia el horizonte azul que cerraba la tierra, desnuda de accidentes hasta donde alcanzaba la vista.El lugar recordaba alguna imagen perdida de la Pampa argentina, como las que describía tan bien Borges; o quizá algún paisaje africano de la Dinesen; quien sabe si alguna estepa rusa del gran Tolstoy. Los espacios abiertos siempre me transportan a la literatura, lugar fácil donde buscar apoyo para identificar lugares donde nunca he estado.Así es que el interés del cuadro que tenía delante mío me hizo recobrar conciencia de mi propia historia, que abría otra vez en el momento de observar la hora, como si de un gesto oficial se tratase; que a pesar de parecerme un gesto extrañamente inútil, me incorporaba a la dialéctica espacio-tiempo, es decir, dentro de los parámetros de mi propia existencia.

Aproximació a l´escena

(veu en off)

L´indret on arriba és un lloc solitari, lluny de qualsevol lloc habitat. Podría qualificar-se d´erm, poblat de rocs i herba i algun matoll dispers. Per imaginar-se´l millor potser es pot comparar amb un estepar siberià, o una d´aquelles planes interminables de la Pampa argentina o la sabana africana, amb aquells sols tant grans de capvespre. A efectes pràctics però, aquest indret té els seus límits, encara que siguin tant amplis com la corbatura de l´hemisferi nord i el seu imaginari celest. Per tant, caldria desaconsellar la semblança africana o argentina, pel fet de pertànyer a l´hemisferi sud planetari, però com que el record té la tendència a un certa enyorança romàntica, en la ment del nostre home s´hi podrien reunir elements suficients per crear els símils oportuns. I el lloc, essent com és, erm i solitari, situat dins l´hemisferi nord, podria ser ben bé fruit de la seva ment, perquè ja sabem que a l´hemisferi nord cada cop hi ha menys llocs erms i solitaris i en canvi, és més ple de ments que per compensar la manca d´espais, els creen en ficcions a cada volta més estrambòtiques.

D´una manera o altre, i això és el més imporatnt, el lloc existeix. L´home hi troba una explanada. Concretament, és una explanada formada per blocs de roca de granit ( seria més bonic dir que és de marbre, però no correspon al tarnnà de l´ànima del nostre home), que té una forma semblant a la d´un camp de beisbol, propera al semicercle. És orientat de nord a sud, i al centre del que seria la circumferència que el dibuixa, hi ha un forat força gran picat a la pedra. La molsa i els herbots han anat creixent entre les juntes dels blocs ja esmentats, i veiem un home que s´entreté a desbroçar-les amb lentitud i paciència. El sol és a punt de migdia.