L'apagada

Volia escriure sobre com s’escriu a la llum d’una espelma, a mà, com segurament devien fer molts escriptors en temps passats. A la tarda vaig preparar espelmes tot improvisant canelobres. A casa encara tenim espelmes, de quan la llum marxava més sovint. M’imaginava les lletres, les paraules, apareixent sota la meva mà, a l’ombra d’aquesta i la del bolígraf – no tenia ploma i vaig estar buscant-ne alguna però  les que tenia encara dins calaixos ignots li mancaven tinta -, creant frases bellugadisses, amb vida pròpia ; m’imaginava escriure alguna cosa bona i autèntica, sense voler-ho, simplement pel fet d’aquesta llum dins la fosca més absoluta, sense cap soroll dels habituals, sense probablement res. La nit apropant-se semblava dir-m’ho, mentre cuinava una truita tot observant les darreres llums del dia. Ho tenia tot preparat i inclús pensava, com em passa sovint, en l’inici d’alguna conversa amb tu, a la cuina, sopant amb la llum de les espelmes. En els rostres foguejats com meridians on només es veu la meitat de les coses i l’altre meitat podrien ser el so de les nostres veus, els petis gots de vi alçant-se, alguns silencis i alguns somriures amb certa brillantor als ulls, de pupil·les generoses. La fosca irisant les mirades. Sentia tot això i pensava en com seria escriure a la llum d’una espelma, sense tu, com sempre faig. No hauria de pensar en gaires coses més després, sinó en anar a dormir i prou. Res de pantalles obertes ni músiques sonant, potser les planes dels llibres pendents d’acabar, ara que ja ha passat Sant Jordi. O uns versos, o aquella paraula, quintà, que podria ser quarter allí on no hi ha res. Llegir-la al costat d’una flama per apagar-la després, tot fermant-la amb els dits, com es feia en temps passats.

Pensava en tot això quan va tornar la llum, allí on havia quedat encesa. Llavors vaig sentir una alegria que va allunyar les ganes d’escriure, amagant-les allí on deixem les plomes i les espelmes. I no se’m va acudir de que, de fet, podria escriure a la llum d’una espelma sempre que volgués. Només caldria apagar els llums, treure l’espelma i escriure. Llavors he pensat que no seria igual, per la raó aquesta dels temps passats, que només es poden reviure quan les circumstàncies ens obliguen a fer-ho. És com una mena de tirania, amagada dins la comoditat de una bombeta elèctrica, d’un endoll, d’una pantalla plana. Seria, ben mirat, absurd, sinó fos que hi hagués una apagada general, com la d’ahir. Seria somiar, com em passa amb tu de vegades. 

( parèntesi )

Divendres Sant. 

Escric a la cuina. Son vora dos quarts d’onze del matí. Pau i silenci, trencat per sons habituals avui fent de protagonistes : la caldera engegant-se encara per escalfar la casa, el vell rellotge de paret coent els segons impertorbablement. Rere la finestra el til·ler de la casa veïna – on no hi viu ningú de fa anys – amt tot el fullam ja fet, més verd que mai. La primavera avança. Avui tota la família és lluny d’aquí, excepte la mare que dorm a la seva habitació. Fa un dia esplèndid, d’aquells de cel blau , on el més calent és, mai millor dit, dins l’aigüera buida. No tinc cap mena de pressa : m’he llevat, he obert finestres, he deixat fer al sol la seva feina ; cap trànsit al carrer, poca fressa de veïns, la majoria son fora. Em preparo un cafè amb llet, trec la mel : està dura com un roc, la poso al bany maria una estona i mica en mica es va desfent, liquant-se dins tota un textura de colors rovellosos, al fons del qual s’hi manté encara una massa sòlida clara, com si fos el seu cor fonent-se lentament. Agafo una cullera i me’n preparo una bona dosi ben plena dins la tassa que fumeja lleugerament. Remeno i començo a llegir un conte d’un llibre que em va arribar ahir, titulat “Pluja de gel”, d’un autor suïs, Peter Stamm. Me’l llegeixo sencer, hi parla d’una noia i tres amics, de com aquesta noia no fa res però enamora, potser només perquè és una dona sense rumb aparent, a qui li agrada molt dormir. Al conte hi surt una illa també, plena de platges solitàries d’hivern, de fred i vides mig trencades. Es llegeix bé. M’agrada llegir a la cuina, escriure-hi també, en dies així. 

 Després m’he dutxat i mentre ho feia, m’he fixat en l’ombra de la finestra, reflectida en les rajoles de la paret, borrosa, il·luminant-se de manera intermitent segons la llum traspassava les fines branques del pruner que s’estenen just darrera d’aquella. En silenci. M’he eixugat i he pensat en totes aquestes coses, i en d’altres, com la llum travessant el passadís d’est a oest i jo travessant-la a ella, dins aquests quefers d’agradosa solitud. He pensat en aquesta idea de seguir escrivint sense cap propòsit ni destinació, dins aquest rumb de paraules ; he pensat que mentre segueixi passant, mentre la mare encara dormi a la seva habitació i després s’aixequi i em digui bon dia, és que encara puc viure en aquesta casa plena d’àngels amagats, com si algun dispeser desconegut me’n donés permís, sense haver de pagar cap lloguer per fer-ho.

Narcisos

 

Diumenge, per la tarda. Camino cap La Castanyera, a trobar els narcisos. Hi son, escampats al llarg de la serra abrupta i solellada, direcció mestral. Canutillos, em sembla que algú me’n va dir un dia. De tija llarga i verda, de flor groga, perfumada amb dolça intensitat, la llum les esbandeix des de ponent, tot de poms encesos per una llum, avui, poc transparent, lletosa. M’assec en un tros de roca i deixo que l’aire fresc arrissi el moment de pacífica letargia. Vaig en màniga curta i no cal pas gaire més. Bec un llarg glop d’aigua i trec la càmera. Montserrat de cara, més enllà de la turonada ; al darrera, el Montcau, com un submarí emergint de la terra. Recupero el pols a la fotografia, faig proves, vario velocitats i enfocs amb diferents programes. De les vint o trenta fotos que faig n’aprofitaré dues o tres. No disposo de massa temps, ja son vora les set i tinc que tornar. Ho faig xino-xano. Vora la Coma d’en Vila una àmplia estesa d’ estrepa, a punt per florir. Centenars de capolls tancats : després dels narcisos primerencs ja els hi toca a ells. Entremig, els malves de les farigoles i els blaus dels romanins. Verdaguer en estat pur transitant per aquest vell camí ple de balconades, amb vistes a mar i als Pirineus, si l’aire fos més clar. Lo mig del mon, que diria la Vernet.  Avui només s’entreveu la llunyania, com un futur incert. A la bassa de La Mata hi trobo una parella passejant el gos. Perquè hi deu ser, aquesta aigua ? pregunta ella. Potser pels incendis, contesta ell. Més avall hi regaven els horts, on avui només hi resten fruiters silvestres i camps llaurats pels senglars, davallant esgraonadament fins al pàrquing en perfecte harmonia. La masia ha estat , finalment, acabada de restaurar. És gran però no especialment bonica; no pas com, més amunt, l’ermita, on abans hi he pujat ; he mirat per la reixeta amb forma de creu de la porta cap a l’interior : la petita capella és buida d’imatges, només hi resta el forat a la paret on hi havia una petita custòdia amb una volta pintada on encara hi resten unes paraules llatines glossant  la glòria de Déu.

 La porta és bonica, força antiga. Pico amb la nansa de ferro forjat, menuda, el gruix de la fusta. Em contesta un so de fa segles, auster, impertorbable, fins i tot dur, però agradable a la oïda com ho és el tacte de l’escorça de l’alzina, o el perfum dels narcisos, o el fred suau aquest al cos quan s’acomiada d’un al mes d’Abril.