Volia escriure sobre com s’escriu a la llum d’una espelma, a mà, com segurament devien fer molts escriptors en temps passats. A la tarda vaig preparar espelmes tot improvisant canelobres. A casa encara tenim espelmes, de quan la llum marxava més sovint. M’imaginava les lletres, les paraules, apareixent sota la meva mà, a l’ombra d’aquesta i la del bolígraf – no tenia ploma i vaig estar buscant-ne alguna però les que tenia encara dins calaixos ignots li mancaven tinta -, creant frases bellugadisses, amb vida pròpia ; m’imaginava escriure alguna cosa bona i autèntica, sense voler-ho, simplement pel fet d’aquesta llum dins la fosca més absoluta, sense cap soroll dels habituals, sense probablement res. La nit apropant-se semblava dir-m’ho, mentre cuinava una truita tot observant les darreres llums del dia. Ho tenia tot preparat i inclús pensava, com em passa sovint, en l’inici d’alguna conversa amb tu, a la cuina, sopant amb la llum de les espelmes. En els rostres foguejats com meridians on només es veu la meitat de les coses i l’altre meitat podrien ser el so de les nostres veus, els petis gots de vi alçant-se, alguns silencis i alguns somriures amb certa brillantor als ulls, de pupil·les generoses. La fosca irisant les mirades. Sentia tot això i pensava en com seria escriure a la llum d’una espelma, sense tu, com sempre faig. No hauria de pensar en gaires coses més després, sinó en anar a dormir i prou. Res de pantalles obertes ni músiques sonant, potser les planes dels llibres pendents d’acabar, ara que ja ha passat Sant Jordi. O uns versos, o aquella paraula, quintà, que podria ser quarter allí on no hi ha res. Llegir-la al costat d’una flama per apagar-la després, tot fermant-la amb els dits, com es feia en temps passats.
Pensava en tot això quan va tornar la llum, allí on havia quedat encesa. Llavors vaig sentir una alegria que va allunyar les ganes d’escriure, amagant-les allí on deixem les plomes i les espelmes. I no se’m va acudir de que, de fet, podria escriure a la llum d’una espelma sempre que volgués. Només caldria apagar els llums, treure l’espelma i escriure. Llavors he pensat que no seria igual, per la raó aquesta dels temps passats, que només es poden reviure quan les circumstàncies ens obliguen a fer-ho. És com una mena de tirania, amagada dins la comoditat de una bombeta elèctrica, d’un endoll, d’una pantalla plana. Seria, ben mirat, absurd, sinó fos que hi hagués una apagada general, com la d’ahir. Seria somiar, com em passa amb tu de vegades.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada