Narcisos

 

Diumenge, per la tarda. Camino cap La Castanyera, a trobar els narcisos. Hi son, escampats al llarg de la serra abrupta i solellada, direcció mestral. Canutillos, em sembla que algú me’n va dir un dia. De tija llarga i verda, de flor groga, perfumada amb dolça intensitat, la llum les esbandeix des de ponent, tot de poms encesos per una llum, avui, poc transparent, lletosa. M’assec en un tros de roca i deixo que l’aire fresc arrissi el moment de pacífica letargia. Vaig en màniga curta i no cal pas gaire més. Bec un llarg glop d’aigua i trec la càmera. Montserrat de cara, més enllà de la turonada ; al darrera, el Montcau, com un submarí emergint de la terra. Recupero el pols a la fotografia, faig proves, vario velocitats i enfocs amb diferents programes. De les vint o trenta fotos que faig n’aprofitaré dues o tres. No disposo de massa temps, ja son vora les set i tinc que tornar. Ho faig xino-xano. Vora la Coma d’en Vila una àmplia estesa d’ estrepa, a punt per florir. Centenars de capolls tancats : després dels narcisos primerencs ja els hi toca a ells. Entremig, els malves de les farigoles i els blaus dels romanins. Verdaguer en estat pur transitant per aquest vell camí ple de balconades, amb vistes a mar i als Pirineus, si l’aire fos més clar. Lo mig del mon, que diria la Vernet.  Avui només s’entreveu la llunyania, com un futur incert. A la bassa de La Mata hi trobo una parella passejant el gos. Perquè hi deu ser, aquesta aigua ? pregunta ella. Potser pels incendis, contesta ell. Més avall hi regaven els horts, on avui només hi resten fruiters silvestres i camps llaurats pels senglars, davallant esgraonadament fins al pàrquing en perfecte harmonia. La masia ha estat , finalment, acabada de restaurar. És gran però no especialment bonica; no pas com, més amunt, l’ermita, on abans hi he pujat ; he mirat per la reixeta amb forma de creu de la porta cap a l’interior : la petita capella és buida d’imatges, només hi resta el forat a la paret on hi havia una petita custòdia amb una volta pintada on encara hi resten unes paraules llatines glossant  la glòria de Déu.

 La porta és bonica, força antiga. Pico amb la nansa de ferro forjat, menuda, el gruix de la fusta. Em contesta un so de fa segles, auster, impertorbable, fins i tot dur, però agradable a la oïda com ho és el tacte de l’escorça de l’alzina, o el perfum dels narcisos, o el fred suau aquest al cos quan s’acomiada d’un al mes d’Abril.