Pes ploma

Cada dia passa alguna petita cosa, no sé si memorable, no sé si diferent, en tot cas intrascendent però no banal. Avui hi havia un ocell amb una ploma al bec, en una branca d´un vell pruner d´escorça perillosament esquerdada i fosca, de fruits petits i dolços i on ha arribat, tal i com era d´esperar, volant.

Una ploma per a un niu, he pensat. Seria bonic seguir-lo fins a saber on l´està fent i veure´l, perquè un niu sempre és un petit prodigi de l´arquitectura sostenible i un se l´imagina en un lloc resguardat, tebi, fosquejat a les mirades indiscretes. Un lloc segur. Aquest pensament no te temps de madurar - metàfora perdurable d´alguna vida observada - perquè poc després l´ocell aixeca el vol, deixant-se la ploma sobre la fina branca, restant aquesta en precari equilibri ; tant, que acaba caient o, ves a saber, volant per ella mateixa, tal i com ho fan les plomes, balandrejant corbades pel seu pes ínfim com una closca d´ anou enmig d´un oceà, enfonsant-se dins l´aire fins que la perdo de vista. Un fet així, penso, no canvia res sota aquest cel de núvols atomitzats que fa avui.

A la tarda es veu que ha tronat, ha llampeguejat i ha fet un breu però intens ruixat. Un d´aquells com d´estiu. Ara miro la lluna, plena i rogenca de naixement. Sembla tranquil.la, mandrosa i desocupada. I en canvi molts d´ulls la deuen mirar, buscant-hi alguna cosa plena com ella mateixa . Delit i recança. La ploma a la lluna, potser no cauria.