El tren que volia ser-ho

(I)

Hi havia una vegada un tren. O més ben dit, hi havia una vegada una màquina de tren. No era pas una màquina de tren de veritat. Era de mentida, com de joguina però sense ser-ho, en el sentit clàssic de les màquines de tren de joguina, aquelles que són fàcils d´imitar : una cabina quadrada amb un barret semicircular per sostre – que aïllada de la resta simulava també una caseta - al seu darrera la caixa amb el xiulet i la xemeneia, en aquest estricte ordre; tot plegat aguantat per una base amb dues rodes. La utilitat d´aquest conjunt, no més gran de mig dit, raurava al seu darrera, on portava enganxat un imant, el qual permetia aguantar fotografies, recordatoris, llistes de la compra o papers diversos sobre superfícies metàl.liques, com ara una porta de nevera, per posar un exemple.

(II)

En Francesc solia jugar a treure i tornar a posar les enganxines imantades de la porta de la nevera. N´hi havia força, i ben diverses. Cada una representava coses diferents. Les seves manetes s´entretenien en la facilitat del joc : cada peça desenganxada esdevenia un petit triomf el qual l´omplia d´una oberta satisfacció que exhibia orgullós a qui estigués voltant-lo. Després la tornava a col.locar matusserament d´un cop fort d´acord amb aquelles manetes que tot just començaven a fer-se servir. Totes les peces imantades eren mogudes i distribuïdes d´aquesta manera al llarg de la llarga paret de la nevera, i ninguna se´n salvava, especialment aquella màquina de tren de mentida, delicada llaminadura de colors que en Francesc no es cansava d´agafar més que a les altres.

(III)

Poc temps després d´haver-se iniciat aquest joc propi del qui sap i té el poc coneixement per gaudir amb qualsevol estri i situació – fet que d´altre banda feia d´en Francesc un element perillós dins aquell món que era la cuina, sobretot quan s´apropava al ganivet del trinxant -, la màquina de tren es desenganxà de la seva base de fusta de pi, la que simulava les rodes que hagueren servit per lliscar sobre unes vies de tren, si aquestes hagueren existit, i que portava al seu darrera l´imant fixat, encara intacte. La realitat era que les vies no eren visibles en una cuina no gaire grossa, per més petita que fos la màquina de tren, no més de mig dit, i a més, de mentida.Aquesta realitat de les coses no fou obstacle però, perquè aquella es trobés, per primer cop en la seva estranya vida, lliure d´estar unida permanentment a un imant ; i a la porta, alta, d´una nevera.

(IV)

Tothom qui, a partir d´aleshores, entrava a la cuina, al matí, a la tarda o al vespre, trobava la màquina de tren onsevulga : sobre la taula o sota d´ella, dins la pica, enmig dels fogons, en algun punt de la prestatgeria de les espècies, a la rentaplats o entre els coberts dins el seu calaix...fins i tot un cop, quan ningú ja no pensava en ella – si algú ho havia fet alguna vegada -, va aparèixer a l´interior de la funda de plàstic que protegia el fluorescent que baixava del sostre, quan la van netajar. De com va arribar allí dalt, ningú tampoc se´n va preguntar mai res. El cert però, era que la màquina de tren havia teixit la seva pròpia xarxa viària, feta de infinitat de rails, com la infinitud de fils que encadenaven l´aire de la cuina, omplint els espais inmersos des de sempre en la faç adormida del món, que era petit alhora, com ho era la màquina de tren, una mica menys de mentida sense aquell imant que ara l´observava sota la forma d´un tros de fusta imitant unes rodes sense res a sobre per aguantar.

(V)

Ella no sabia que la seva xemeneia no treia fum, que només es tractava d´ un tros de clavia pintada de negre; la seva cabina, la seva caixa, dos peces de pi pintades de groc; el sostre, una resta de llistó de vidre envernissat. Que per no tenir, no tenia ni rodes, ni rails, ni una estació on arribar. Que ni tan sols arrossegava vagons... el seu infinit era avantguarda i reraguarda, dins la seva darrera quietud que la feia apaèixer en el lloc més inesperat. Un fet difícil d´explicar, vist el que era, és a dir, una màquina de tren com de joguina, una mica de mentida.

(VI)

Era en Francesc, quan la veia, qui l´agafava amb les seves manetes, maldant per enganxar-la altre cop a la nevera. Era l´única peça que no ho feia, mentre la resta, imantats, romanien desafiant el precipici vertical de l´unic record que tenien, i que l´imant mantenia fermat rera les seves espatlles. La màquina de tren queia una i una altre vegada, fins que en Francesc se´n cansà, i acabà jugant amb ella d´una altre manera, sense ja mirar d´enganxar-la sobre aquella paret, alta – molt alta per la seva mirada i les seves manetes – que era la porta de la nevera.

Epíleg

No sé com, com a narrador d´aquesta petita història, els fils infinits dels rails teixits per aquesta petita màquina de tren es feien i es desfeien al pas dels objectes i les persones que habitaven aquella cuina, sovint tan atrafegada. Només vaig deduir, trobant-me de vegades amb aquella màquina de tren, que jo portava un imant penjat a l´esquena també, i en Francesc, encara no, tot i que de mica en mica ho aniria notant, inevitablement. Tanmateix, l´imant es podia desimantar, de vegades era possible.

Vaig pensar a tornar enganxar la màquina de tren a les seves rodes. No ho vaig fer, i potser, davant aquesta carta de llibertat, la màquina de tren, que era com de mentida, va acabar desapareixent.