Escenes

És Billy Joel, i la cançó, “scene from an italian restaurant “. Té el ritme imaginat de la vida a ciutat, penso en Nova York i en aquests barris de pel·lícula de Woody Allen o els descrits per Teju Cole, llegit no fa pas massa. Sense la tranquil·litat de la passejada, però ;  més aviat seria la rapidesa vital  del travelling iniciàtic perseguint un personatge caminant un dia qualsevol per una vorera amb edificis ja antics, arbres verdejant, gent creuant l’ asfalt on un taxi groc s’ atura per deixar sortir una senyora ben arreglada, posem l’ Olympia Dukakis per exemple, la qual mira a banda i banda després de pagar la carrera i puja els quatre o cinc graons que la menen al llindar de la seva porta, que obre amb cert cansament.  A dins, la història es tanca darrera la porta, sense mostrar-nos més. Al carrer, els nens corren, els gossos borden i al restaurant italià, el marit amb aires de mafiós, sopa amb la seva pretesa amant, una senyora passadeta, grassa, riallera i certament vulgar, lluint un abric de pells de conill. Les olors s’ hi destil·len com ho fan els restaurants amb mobles pesats i massissos ; mantells blancs amb les línies perfectament marcades per la planxa ; cambrers polits i clenxinats, d ‘uniforme i aires potser massa exagerats; llums tènues i baixes ; el mâitre, davant del petit faristol fent un cop d’ ull a les reserves de la nit i de reüll, mirant que tot marxi bé. Converses a mitja veu, mirades entre greus i somiadores, algunes de cansades, d’ altres d’ ansioses i la que més, golafre :  es tracta d ‘un tercer personatge, el guarda-espatlles de l’ autèntic mafiós, que sopa en un reservat amb algú que fa cara de no saber res ni de ser ningú, però que sap molt bé el que ha de fer. El seu personatge podria ser principal. Podria ser l’ Al Pacino, per exemple. Quan era jove.

¿ Comèdia o drama ? Al barri per on passo ja desmunten la fira de la primera festa major d’enguany. En un dels camions  on hi carreguen una de les atraccions més reclamades – el vaixell que pujava i baixava de babord a estribord amb una gàbia on la gent xisclava sense parar – hi llueix el nom de Seneca, ben gran. Seneca era hispà, vivia allí on segles després hi viurien els andalusos i abans que ells, els musulmans. Això era ahir. Avui la fira s’ ha convertit en una mesquita a l’ aire lliure, on els fidels s’ hi apropen amb pas adelerat, alguns amb xilaves, d’ altres no, molts amb una estora petita enrotllada sota el braç : dones, homes, nens...tots en successió, convergint al clot de l’ antic mercat ; vist així, semblaria una pel·lícula messiànica. Mentretant en Billy Joel, ben americà, em recorda d’ on venia Seneca i el  nostre restaurant italià, amb el seu carrer desembocant vora el Hudson, es queda amb els seus personatges congelats,  i a més a més, orfe de l’ aparició de la Cher, amb el seu nas meravellós de jueva i els seus ulls mig cansats enmig de les parpelles mig tancades. El sol naixent enmig dels edificis  em desperta i una nova cançó, passada la nova migració anant a resar, surt dels altaveus : she can kill with her smile...comença, antiga com la balada que avui ja no s’ estila, ni de lletra ni de música, ni de saxo tampoc però que em porta a la memòria uns peus d’ ungles perfectament lacades del color de les cireres, albirats fa uns dies a la piscina. Uns peus de musa, formosos i perfectes, mai vistos fins aleshores ; vaig preferir no alçar la vista i retenir la imatge : she can kill with her feet, podria cantar ara. I del cirerer ple a vessar aquest any  a les orenetes, fent nit a les atzavares de més amunt : ja porten dues nits passant-les a la part alta del meu jardí, la més inaccessible. Viatgeres i estrangeres com les tomaqueres, tan nostres com l’ olivera i la vinya, malgrat  venir de les Amèriques. D' allí va venir també l’ Anselmo, qui em saluda amb un bon dia i un ¿ como amanesió esta mañana ? a l’ entrar a la feina, quan encara el piano va baixant de to, piano-piano , dels altaveus del cotxe. Em miro la tapa del compacte : s’ hi veu el Billy Joel mirant-se una màscara damunt un coixí amb el títol del disc a sobre : “ the stranger”.

Tot plegat, certament estrany, sinó fos que és així de veritat. No som res més que estrangers passant arran portes de jardins, no som més que pedres del camí.